Almanac
Agenda
NotíciesCerca de notícies
Enquesta
NOTÍCIA
Carles Magraner: «Molta gent veu la música medieval en blanc i negre»
13/6/2016 |
La Capella de Ministrers i el cor Musica Reservata de Barcelona, tots ells dirigits per Carles Magraner, van realitzar un molt bon concert al Saló del Tinell de Barcelona. El programa, titulat Ramon Llull, L’últim pelegrinatge, és un dels esdeveniments commemoratius de l’Any Llull a la capital catalana. El Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) ha acollit el concert i ha inaugurat una exposició a la Capella de Santa Àgata dedicada a l’escriptor mallorquí. Aprofitem l’avinentesa per entrevistar en Carles Magraner i en Jordi Abelló, l’Albert Riera, en Tomàs Maxé i l’Antonio Trigueros, de Musica Reservata de Barcelona (MRB). L’entrevista ha generat un interessant intercanvi d’idees.
Carles Magraner
Com es planteja la confecció d’un programa musical temàtic com el de Ramon LLull? quines són les etapes que van de la idea original al dia de l’estrena?
Carles Magraner (CM): Hi ha una qüestió històrica que és el fet del concert. Quan nosaltres plantegem un concert avui dia, ho fem en un format que el públic accepta. Un format que potser es creara a principis del Romanticisme amb els primers concerts oferits com a tal. Llavors ixa l’estructura de tensions i distensions de la que hi ha molts autors que ens parlen, com el concepte d’obra d’art total de Richard Wagner.
En relació als criteris historicistes en la interpretació, quina troba que ha de ser la imbricació entre Musicologia i interpretació? on acaba l’una i comença l’altra?
(CM): Això ja ho discutien en el passat, si el musicòleg ha de ser intèrpret, o l’intèrpret ha de ser musicòleg. Sobre això Guido d’Arezzo ja estava pegant-li voltes al tema. Però en relació a la primera pregunta, el músic ha de ser molt coneixedor d’allò que està fent, perquè si volem transmetre al públic que nos escolta un espectacle, tenim que convertir-lo, com jo dic moltes vegades, quasi en una «simfonia medieval» construïda amb tensions i distensions, amb moments extrovertits i amb moments introvertits. Jo crec que allí entra la tasca de l’intèrpret, no solament en interpretar una obra des del punt de vista tècnic o històric, sinó també des de l’«espectacular». En el concert em dic «tinc que fer una successió d’obres que no estan pensades per tocar-se seguides, pensant en el públic que viu en companyia nostra avui dia», «en un model d’espectacle que el públic entén», que és – moltes vegades també ho dic – un model cinematogràfic. Un concert dura el que dura una pel·lícula. Se pot acabar morint-se l’intèrpret o se pot acabar casant-se i tenint fills. Això és l’intèrpret el que en certa manera té que fer-ho. Et parle fins i tot del Barroc, on el compositor s’encarrega de generar unes tensions internes en les obres que duren tot un concert sencer. Mentre no arriba això el músic ha de tenir un gran coneixement, i sinó que pregunte, que per això hi ha savis [al·ludint a la Catedràtica de música antiga de la UAB, Maricarmen Gómez Muntané, present a l’entrevista].
Què creu que aporta la música a les grans celebracions culturals? no creu que la vinculació continuada amb efemèrides d’aquesta mena (Cervantes, Llull, Granados, El Bosco, etc.) podria coaccionar la llibertat de l’intèrpret a l’hora de concebre les seves propostes? o al contrari, n’és una font d’inspiració? els concerts temàtics són una moda?
(CM) N’hi ha un fet evident i és de quins recursos disposes quan fas un programa d’aquestos. Per desgràcia als mecenes d’avui dia els interessen aquestes celebracions i hi ha recursos quan hi ha celebracions. Això és un fet evident i d’això no podem fugir. Però sempre és positiu. Sempre qualsevol fet que permeta presentar la música des d’una perspectiva que no siga la purament musical és bo. El perill és perdre’s en eixe món. És dir que això és el «so original», quan això del «so original» moltes vegades no es pot defendre. Hi ha dos o tres pilars: la tècnica, el coneixement… les eines amb les que treballes per a mi són fonamentals, els instruments, les partitures… però necessàriament un músic té que sebre això? Jo treballo amb molts músics que no saben lo que és la notació, però per això ja estic jo per a explicar-los o per a donar-los una transcripció que ells puguen entendre. Però el resultat és un resultat del segle XXI, un resultat de comunicació. De vegades quan faig un concert pregunto: «com veuen vostès aquesta música? La veuen en blanc i negre o la veuen en color?» I molta gent la música medieval la veu en blanc i negre. Què curiós. Perquè la seua referència, el seu imaginari els porta a les pel·lícules d’Errol Flynn. Estes pel·lícules que eren en blanc i negre. Tot això és bonic. És bonic per apropar a la gent a la història.
(a MRB) Enguany celebreu el vostre 25è aniversari amb la realització de molts concerts arreu de Catalunya i Espanya. Esteu treballant (o heu treballat) algun programa musical que considereu com a «commemoratiu» de la vostra efemèride?
Jordi Abelló (JA): Vam proposar un programa de Victoria al Ministeri de Cultura i van incorporar-lo dins el Ciclo Series 20/21, on calia introduir música contemporània. Ells ens van proposar l’estrena d’una obra nova i ens van dir que portéssim un altre compositor per a una altra estrena. Així vam incorporar un parell de peces contemporànies i vam muntar-ho de manera que tot el que no era contemporani era de Victoria i vam demanar als compositors que componguessin sobre els mateixos textos que Victoria, de manera que hi hagués un lligam. Això ho hem fet un parell de cops o tres i ho tornarem a fer ara a l’octubre. Podria dir-se que és el programa del 25 aniversari.
Tomàs Maxé (TM): Vam recuperar també una peça que vam fer al 10è aniversari, també contemporània.
Darrerament heu presentat programes musicals prou diferents, anant des de la vostra especialitat, la polifonia religiosa del s. XVI, a la música contemporània i, com és el cas d’avui, música dels segles XIII-XIV. Per què explorar repertoris tan variats? MRB cerca una major versatilitat? és una qüestió d’evolució de la vostra formació?
JA: No podem dir que sigui evolució. És una qüestió circumstancial.
Antonio Trigueros (AT): Feliç coincidència, per això.
JA: En Magraner ens ho va demanar, ens va dir «mira, tenim aquest programa» i hem treballat un repertori que no havíem treballat mai, tant a nivell de grup com a nivell solista. Ens ha anat molt bé fer un curs amb ell, vam fer la gravació en quatre dies allà, tenim programats diversos concerts i ens ha anat molt bé a tots. El de contemporani va ser purament perquè el Ministeri ens ho va demanar.
TM: Tampoc ens és aliè. Individualment treballem sobre més antic que no pas el Renaixement, però ens és molt pràctic.
La Capella de Ministrers i Musica Reservata al concert al Saló del Tinell
Carles Magraner: Jo vaig a programadors i me diuen «si no me portes algo de Barroc no m’interessa». Estan donant lo que a la gent li agrada, sense permetre sis-cents anys més d’història de la música, de les músiques més meravelloses. |
Fa uns anys que es perceben certs canvis de tendència interpretativa en l’anomenada música antiga. Cap on creieu que viatja aquest estil? penseu que hi ha pressió del públic o dels programadors per a què es produeixin canvis? venen dels propis intèrprets?
(CM) A mi m’ha agradat que [la música antiga] hagi deixat de ser una moda, però em preocupa que, per exemple, el Barroc siga tenint una presència grandíssima. Jo vaig a programadors i me diuen «si no me portes algo de Barroc no m’interessa». Estan donant lo que a la gent li agrada, sense permetre sis-cents anys més d’història de la música, de les músiques més meravelloses. Jo crec que en este sentit el que faria falta és deixar de sotmetre la música antiga al mercat, perquè fa molt de mal. Tindríem que poder presentar el que creguem que és i que això vagi evolucionant. Harnoncourt deia que la gent volia tocar Bach com el tocava Harnoncourt. Jo he sentit el meu mestre tocar Bach com Harnoncourt. I Harnoncourt deia «no, boteu-me a mi, perquè jo m’he preocupat per tocar Bach». Ara la gent copia. Volen tocar la viola da gamba, se compren tres discos, van al mestre i toquen igual. L’intèrpret ha de fer l’esforç d’arriscar-se, d’anar més enllà. L’altre dia li deia a la Maricarmen [Gómez]: «vaig tocar una viola sense ànima, amb cordes de budell i el meu sofriment va ser extrem», però hi ha una gratificació en quant a sonoritat que aí és on evolucionem. Tenim que tirar endevant en eixes coses, però si tens l’exigència del mercat això és molt difícil. De tota manera alguns intèrprets s’ho poden permetre ja i no morir en el intent. Jo demanaria que els espais acadèmics fossin espais d’experimentació. La música antiga per evolucionar necessita experimentar. La universitat això no ho té ara, però hi hauria d’haver laboratoris de música antiga, on interpretar la música del quattrocento sense por a lo que pensarà el públic. No seria fascinant? L’altre dia vaig fer un concert de Lucrècia Borja i la gent em va dir «és que esta música és molt elevada». Potser l’espai i l’entorn no eren els adequats per fer aquest repertori. S’hauria d’experimentar això d’altres maneres.
Carles Magraner: «Jo demanaria que els espais acadèmics fossin espais d’experimentació. La música antiga per evolucionar necessita experimentar [...] hi hauria d’haver laboratoris de música antiga on interpretar la música del quattrocento sense por a lo que pensarà el públic» |
JA: Jo sí que penso que els programadors són ara més específics a l’hora de demanar repertoris. Abans se’ns deia «escolta, vull un concert vostre», tu proposaves un repertori i ells et deien «ah, molt bé». Ara no. Ara el programador et dir «l’any vinent programaré sobre les misses de difunts» i tu t’has d’adaptar. Però en qüestions interpretatives… cada intèrpret és un món, i cada grup és un món. Aquí en Carles s’ha trobat una acústica diferent de la que vam tenir a València i està fent coses diferents. Tu notes un canvi de tendència en la interpretació?
Albert Riera (AR): Sí, jo crec que en la música barroca és on més es nota. Es va cap el comercial, cap l’efectisme del pop. En Renaixement encara es manté un cert equilibri.
AT: Mira la Christina Pluhar, que fa una mena de popero… jo crec que hi ha grups de música antiga que el que els agradaria cantar és ABBA. Hi ha una peça de Purcell que l’acaben cantant fent un obstinat sobre El manisero, una cançó cubana. Dius «ah, es divertido», en un moment donat fa gràcia, però quan ja es passa, a mi personalment no m’interessa. Aquesta evolució cap a la comercialitat a mi no m’interessa gaire, m’avorreix.
TM: També passa que a les sales de concerts no s’omplen.
JA: Els programadors estan interessants en omplir les sales.
Albert Riera: Sí, jo crec que en la música barroca és on més es nota [un canvi en la intepretació]. Es va cap el comercial, cap l’efectisme del pop. En Renaixement encara es manté un cert equilibri. |
Per això us preguntava si es notava una certa pressió del públic.
TM: Més aviat dels programadors.
JA: Avui el públic es menjarà una hora i mitja de música medieval!
AT: De criteri no n’hi ha gaire. El públic és una mena de pangea on «todo cabe». Com no sigui una cosa molt específica per a gent a qui agrada una cosa molt concreta, com ara la Missa de Machaut…També hi ha una cosa: anem tombant cap a les «músicas del mundo», és a dir, barrejar la multiculturalitat irònicament des de l’etnocentrisme europeu. S’ha abandonat una mica l’idea d’Europa, però això ho fa també la caixa.
AR: Però són contrapesos, potser hem passat d’una predominància europea, d’una música «sesuda» i purista a l’altra banda del pèndul. En certa mesura és bo que s’experimenti i després el temps dirà si les coses han d’anar així.
TM: Ens hem centrat en el Barroc, però també es fa una pel·lícula i es posa la banda sonora en directe. Això també és espectacle. I tendim a què la música de l’Edat Mitjana i el Renaixement també segueixi aquesta idea, sortint d’aquest estatisme per buscar una cosa diferent.
JA: La qüestió és: posar un organista al Palau de la Música a tocar obres del Romanticisme francès del XIX omplirà la sala del Palau? Però la motivació que tenen els altres en barrejar diversos estils interpretatius en un de sol no és sempre comercial. També és de gust.
AT: Hi ha públics per a tot. També hi ha una cosa: la música antiga com a tal neix a les universitats, en ambients més cerebrals, en llocs molt tancats i després s’expandeix, passa als conservatoris, es converteix més en una cosa d’ús i és normal que passi això, que s’experimenti.
AR: També és veritat que quan hi ha més experimentació és quan apareixen les reraguardes, aquells que són més puristes que el Papa, que estan «en contra de», de manera que avui dia la música antiga és el reducte de molts fanàtics que s’agafen a una certa veritat.
El concert es va celebrar al Saló del Tinell de Barcelona
Antonio Trigueros: ...anem tombant cap a les «músicas del mundo», és a dir, barrejar la multiculturalitat irònicament des de l’etnocentrisme europeu. S’ha abandonat una mica l’idea d’Europa, però això ho fa també la caixa. |
Ramon Llull va ser un gran viatger per a qui la conversió d’infidels fou un dels seus principals objectius. Com creieu que es pot llegir avui dia el caràcter de l’escriptor mallorquí?
(CM) És molt complex. Jo m’he pillat justament treballant Ramon Llull i Santa Teresa de Jesús. De Santa Teresa vaig fer un «ideari» de la seua personalitat. La meva ment arribava a veure a una persona en un moment determinat, un paisatge. A Ramon Llull encara no el tinc en la meua ment. Em resulta molt difícil accedir al seu pensament perquè clar, és tant… l’Església encara no l’ha fet sant perquè encara no han pogut llegir tot el que va escriure, que són dos-cents cinquanta llibres. Quan s’ho llegisquen tot potser el faran sant algun dia. Però sí que hi ha alguns punts que denoten que hauria de ser una persona que hauríem de tenir tots més present. Jo crec que si avui dia podem parlar de Ramon Llull és per això, en llevar el món de les Croades i de la guerra al món de la paraula. Sobretot des de la raó. Ell argumenta que buscar aquesta pau universal ve des que des del raonament es volia convèncer l’altre. Això és fascinant. També el concepte del viatge és fascinant. El viatge sempre ens agrada, el d’Ítaca, el de Tirant, el de Ramon Llull… els viatges sempre han estat presents i això atrapa molt al públic d’avui perquè en la tensió que hi ha en el món que visquem entre l’Islam i Occident Ramon Llull té una presència que mereix una aproximació des de l’aspecte musical. Va viure tants anys que te trobes allà tanta música que val la pena.
JA: Està clar que no ho veiem com la motivació original de Ramon Llull, que era l’evangelització i el proselitisme. Però pots interpretar-ho com una manera d’integrar diverses cultures, allò que ell deia de la «pau al món», mitjançant el Catolicisme portar Crist arreu de manera que tothom tingués el mateix criteri, que estigués en el mateix pla espiritual.
Quin creieu que hauria de ser l’aportació de la música dins el context actual? Programes com L’últim pelegrinatge poden acostar les diferents ribes de la Mediterrània? això no s’està donant, de fet, de manera unilateral? Hi ha algú a l’altra banda del pont que es vol bastir?
(CM) Jo crec que sí, perquè treballo amb músics grecs, musulmans… estic treballant amb músics que estan en ple Ramadà! I te n’adones que les converses sempre són iguals. La música, a més de tot el que pugui tenir d’història i de patrimoni, té un component d’interrelació social i humana que és molt important. A mi em sembla que és tan important que n’hi ha que sacrificar moltes coses per arribar a este component, que és el que la fa gran. És el component de la comunicació, de crear algo sense religió, sense races, sense sexe… i és evident que Ramon Llull ho pot generar. En alguns entorns pot ser que siga difícil, però sí que proposem que estes músiques se puguin treballar amb músics de diverses nacions. Jo he treballat amb músics marroquins, i dins de la peculiaritat de cadascú arribes a fer música i acabes generant alguna cosa que val la pena. Sents aquesta gent tocar i al final estem molt més propers de lo que ens creguem.
Xavier Alern
Núvol
