Cerca de notícies

Enquesta

La passió preromàntica de Bellini torna al Liceu

17/5/2016 |

 

Hi ha qui diu que I Capuleti e i Montecchi es basa en la tragèdia shakespiriana de Romeu i Julieta, però els historiadors posen en dubte aquesta teoria perquè Shakespeare era un autor poc conegut a la Itàlia de Vincenzo Bellini, a principis del segle XIX. Resseguint aquesta idea, sembla més raonable que el compositor sicilià s’inspirés en fonts italianes anteriors, especialment en Luigi da Porto i Matteo Bandello. També s’hi adverteix la suara dita presència del bel canto rossinià, més significatiu en aquesta obra que el romàntic amb el qual Bellini triomfà, el paradigma del qual trobem a La sonnambula, estrenada a Milà un any després.

Podem referir-nos a I Capuleti e i Montecchi, doncs, com a òpera poc convencional en la producció del seu autor, que tot i ser relativament escassa no va impedir que es convertís en un dels grans compositors italians del segle XIX. L’obra que ens ocupa és una exaltació d’un dels grans temes de la condició humana, la passió, de la mateixa manera que el disseccionà Shakespeare amb idèntica temàtica i l’exploraren altres grans referents literaris i operístics començant per les tragèdies gregues.

Estrenada al Liceu el 8 de juny del 1854, I Capuleti e i Montecchi té la particularitat que la veu masculina la posa una dona. Segons el crític musical Roger Alier, Bellini fa que Romeu sigui una mezzosoprano “perquè encara tenia in mente la figura vocal dels enamorats de l’època anterior, com els castrati”. En aquesta història, ambientada al segle XIII, els amants pertanyen a dues famílies nobles de Verona enfrontades per la seva pertinença als dos grans bàndols polítics medievals, els güelfs (partidaris del Papat) i els gibelins (partidaris del Sacre Imperi).

Per la seva banda, la filòloga Teresa Lloret és del parer que Romeu i Julieta, joves i vulnerables, “no tenen el mateix caràcter fort i passional” dels seus homòlegs shakespirians, tot i que això no impedeix que l’òpera de Bellini sigui, “amb tota probabilitat, una de les versions més apassionades i concentrades del drama dels amants de Verona”, tal com opina el director d’escena Vincent Boussard. “En dos actes breus, la mirada de Bellini se situa damunt dels herois més joves [...] i es recrea allà on les ànimes s’abracen i es trenquen”, afegeix. Un altre dels trets més característics de l’obra (i de l’autor) és el seu domini indiscutible de la música elegíaca, que sona amb promptitud durant les més de dues hores que dura l’espectacle.

I Capuleti e i Montecchi, a mig camí entre el belcantisme i el romanticisme, també pot ser considerada una obra de reciclatge: Bellini va aprofitar una part gens menyspreable de material que tenia prèviament escrit (i que ja havia utilitzat –sense èxit– a Zaira) i el va adaptar amb perícia al context particular d’aquesta òpera, integrada pels versos d’un dels millors llibretistes de l’època, Felice Romani, que s’arribà a considerar la “parella ideal” de Bellini.

John Rosselli, autor de La vida de Bellini, explica que “Capuleti és, avui dia, una de les òperes de Bellini que més freqüentment es tornen a muntar, en part, perquè el tema sembla de Shakespeare i, en part, perquè és més fàcil trobar cantants femenines adequades que un bon tenor bellinià o un bon baix”. En aquesta ocasió, Joyce DiDonato (17, 20, 23, 25, 28 de maig, 1 de juny) i Silvia Tro Santafé (22, 26, 29, 31 de maig) donaran vida al Romeu de veu femenina, acompanyades de les Julietes Patrizia Ciofi (17, 20, 23, 26, 29 de maig, 1 junio) i Ekaterina Siurina (22, 25, 28, 31 de maig).

Després de més de 30 anys, el públic del Liceu podrà tornar a emocionar-se amb les vibrants desventures dels apassionats dissortats, “exiliats de la normalitat social”, en paraules del catedràtic d’Estètica Rafael Argullol, que habiten “amb gaudi i ansietat la seva pròpia excepcionalitat”. Escollits totèmics prototípics amb els quals (sense pretensions ni ínfules d’individualitat) tots hem pogut sentir-nos més o menys identificats.

Francesc Ginabreda
Núvol