Almanac
Agenda
NotíciesCerca de notícies
Enquesta
NOTÍCIA
Celso Albelo: “A Bellini li encantaria aquest muntatge”
18/5/2016 |
Fa tres anys va debutar al Gran Teatre del Liceu amb La Sonnambula. Aleshores tenia com a meta debutar al Teatre Metropolitan de Nova York i al Teatre Bolshoi de Moscou. Amb aquestes fites superades amb èxit recentment, el tenor Celso Albelo (Santa Cruz de Tenerife, 1976), una de les veus espanyoles amb més projecció internacional del moment, torna a Barcelona per cantar en una altra òpera de Bellini: I Capuleti e I Montecchi. La producció, dirigida per Vicent Boussard, es podrà veure fins a l'1 de juny.
Què li sembla, el muntatge?
M'agrada perquè és net i té un joc de llums meravellós. La part actoral, el pes del drama, recau en nosaltres, i és un treball molt bo en aquest sentit. En la famosa escena de Giulietta, la veus en la seva habitació on només hi ha una escultura d'Eros i Psique que s'abracen i un lavabo; no hi ha finestres, és un espai que reflecteix que està oprimida i no pot escapar. És molt simbòlic.
Per què vostè és favorable a les adaptacions imaginatives?
Quan et presenten un treball així no pots discutir res. Vincent se sap la partitura millor que nosaltres, i el moviment neix de la música. Si Bellini veiés aquest tipus d'escenografia estaria encantat. Quan es fan innovacions s'han de fer ben fetes, i no sempre passa.
I què en pensa del vestuari de Christian Lacroix?
Juga molt amb la fragilitat de Giulietta, la força de Romeu. El que porto jo és molt còmode, malgrat les aparences.
Parli'm del seu personatge, Tebaldo.
No l'he interpretat massa cops. En versió escenificada, és la primera. El vaig fer a Berlín amb Joyce Di Donato [que ara canta en el primer cast]. La versió que ens han plantejat aquí –que no és la de Shakespeare!– mostra que entre Romeu i Tebaldo existeix una rivalitat. Pertanyen a dues famílies que van estar enfrontades en una guerra, però el temps ha passat i no entenen perquè s'odien tant. Busquen solucions diplomàtiques, però sempre es veuen arrossegats per la família.
I a nivell musical?
Com sempre, en Bellini és molt complicat perquè hi ha moments patriòtics, d'altres en què parla de la família, de l'amor... i cal buscar l'equilibri just a nivell rítmic, i el color vocal és complicat. Només diré que en la primera escena tinc dos si naturals, un do, i quan acaba la cabaletta, un altre.
Com es cuida la veu?
El secret és no fer el pas més llarg que el peu. Sempre vas evolucionant i trobant coses noves, però has de ser conscient de la teva evolució vocal, fins on et permet arribar i el que realment pots fer. Però tothom té dret a equivocar-se i a provar. Recentment he debutat a Tenerife amb Werther i m'he trobat especialment còmode. Ara entenc les coses millor que abans, i intentaré aprofundir en el repertori romàntic francès, com pot ser Manon, Faust, Romeu i Julieta...
Com van anar els debuts al MET i al Bolshoi?
Al Bolshoi torno al setembre amb Don Pasquale, i estem en converses per tornar al MET: això és un indicador que va anar bé! És la cirereta del pastís que un somnia, i passa el temps i de cop et veus allà, però, vaja, la vida continua i el Liceu no desmereix cap dels dos. Aquí canto amb Silvia Tro i Ekaterina Siurina, amb les quals ja he treballat abans, i l'ambient que es respira al teatre és molt cordial. Tornaré la temporada vinent amb Thaïs en versió concert i el mestre Plácido Domingo.
Valèria Gaillard
El Punt / Avui
Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet