Cerca de notícies

Enquesta

Granados, el rossinyol abatut

21/4/2016 |

 

Paraula i música. Aquest Sant Jordi tenim una bona oportunitat per a vincular la gran festa de la literatura amb la commemoració del centenari de la mort d’Enric Granados. El rossinyol abatut, Enric Granados (1867-1916), una vida apassionada, ens proposa un fascinant i íntim recorregut novel·lat per la intensa biografia d’un dels compositors més importants del nostre patrimoni musical, des dels contratemps de joventut fins a la consagració internacional i el seu dissortat traspàs. La novel·la de John W. Milton fou guanyadora del Premi Independent Publisher Book Award el 2005 i arribà aquí de la mà de Pagès editors.

“Granados és rebut amb sorollosos aplaudiments que ressonen fora dels arcs envitrallats que envolten la sala de concerts del Palau. S’afluixen només quan s’acosta a l’extrem de l’escenari, a la platea, dret en el punt on deuen coincidir imaginàriament els ulls de pedra d’en Clavé i els de Beethoven. Saluda a les tres direccions i anuncia Goyescas.” 

Una biografia en forma de novel·la sempre és un repte complicat, però és una bona manera d’endinsar-nos dins la vida d’una persona que sovint només coneixem pel seu llegat. A El rossinyol abatut, acompanyem Granados a través dels seus dies i les seves converses. Fem una mirada indiscreta i total de la seva quotidianitat. Així, Granados esdevé un personatge literari amb qui ens abracem com una consciència voyeur que destria i esmicola els seus desitjos privats i anhels inconfessables (o confessables només per a algú). Això el fa viu. Apareix davant nostre d’una manera creïble, exultant i exuberant, en la intensitat pròpia d’una gran figura en una època fascinant. Aprenem de Granados perquè és ell mateix qui ho diu tot, el sentim proper, en una mena de finestra espiritista cap a una entrevista impossible que, alhora, esdevé una lliçó històrica i musical.

Tanmateix, com dèiem, es tracta d’un procés arriscat. I és que, al cap i a la fi, l’entrevista és impossible. El Granados de la novel·la és un personatge literari perquè Milton va més enllà de dotar la seva biografia de la forma narrativa: l’autor es recrea en diàlegs i converses entre el compositor i el seu cercle d’amistats que, per arrodonir-ho, són alhora figures transcendentals de la història de la cultura. Podem saber, realment, què diria el Granados real davant d’aquestes situacions?

Val a dir que l’esforç de Milton és profund i exhaustiu en la documentació. L’americà trufà aquesta extensa novel·la d’un flux torrencial de dades i referències totalment integrades en la narració, la qual cosa ajuda no només a donar-li frescor, credibilitat i naturalitat, sinó a convertir-la en un fresc aparentment involuntari del context del moment. No hi ha cap dubte que segueix fidelment les peripècies del músic fins i tot en els detalls menys divulgats, però sempre resta a l’aire la pregunta d’on queda exactament la frontera entre ficció i la realitat: és evident que, ni que sigui en els diàlegs, Milton ha inventat coses.

Tanmateix, la mateixa naturalitat i versemblança que pretén la novel·la fa que, per exemple, no s’indiqui a mode d’un assaig científic, i a cada pàgina, les fonts i referències de les dades que hi surten. En el capítol d’agraïments, Milton explica de quins testimonis, la majoria directes i familiars, ha extret la informació, complementat-ho amb una extensa bibliografia. Això dóna raó a molts elements, però en d’altres sí que és impossible saber què correspon a un fet històricament documentat i què simplement és fruit d’una necessitat narrativa.

Em refereixo, sobretot, a elements menys precisos com poden ser les anècdotes amb altres personatges, les insinuacions que s’hi fan o els desitjos i projectes del compositor que, per les circumstàncies que sigui, no arriben a concretar-se en res més enllà d’un pensament interior. Exemples d’això els podem trobar al voltant de la seves relacions extramatrimonials amb alumnes com Maria Olivero, Maria Ojeda o, la més coneguda segurament, Clotilde Godó. Milton fa parlar directament la consciència de Granados dels seus sentiments envers cada una d’elles, així com també realitza alguns judicis d’opinió respecte altres persones o la realitat bastant contundents.

Sigui com sigui, és especialment versemblant aquest forat de pany a una època, potser la més fascinant per a viure a Catalunya, Setmana Tràgica a part (explicada també amb detall), la dels modernistes, Els Quatre Gats, Gaudí i les transformacions socials, tecnològiques i culturals. La dolçor d’una explosió cultural, polièdrica, complexa i gens homogènia que abocava a un optimisme general una Europa madura, tardorenca i licorada, la modernitat crepuscular que es preparava sense saber-ho per a dinamitar la diversitat aburgesada del balneari de La Muntanya Màgica sota les bombes de la Gran Guerra.

Però abans de les trinxeres hi hagué un darrer espai per a la bellesa, una flor de capvespre com les que Granados olora a la casa dels Godó, a Tiana. És l’espai en que podem sentir el compositor conversant amb Rusiñol, Nin, Casas o el jove Picasso. Són varis els eixos que estructuren aquesta novel·la distribuïda en quatre parts, i el del cercle d’amistats de Granados n’és un dels importants. El podem sentir conversar amb la majoria de personalitats culturals del moment i, si bé es passa una mica per alt la profunda relació que tingué amb Vives i l’Orfeó Català, traça amb minuciositat el seu cercle personal que, amb Malats, té un nom primordial: Isaac Albéniz. La seva profunda amistat condueix la narració en molts moments i vehicula temes importants més enllà de la finalització d’Azulejos; em sembla digne de menció, per exemple, la minuciositat amb que s’atura a explicar la seva implicació en el teatre líric català, una faceta sempre oblidada i menystinguda del compositor lleidatà. D’aquesta manera podem veure tot el procés de composició i d’estrena de Follet, amb els desencisos i incomprensions corresponents del món liceista que condemnaren l’obra a l’ostracisme (ara, per sort, s’ha recuperat). Aquesta relació amb el teatre líric, però, té un clar antagonista; Enric Morera és una figura que surt bastant mal parat en la novel·la de Milton, dibuixat com un individu oportunista i ambiciós que exerceix de dolent. La implicació de Morera amb el catalanisme també recolza una visió netament crítica del nacionalisme que presenta la novel·la. Milton va més enllà de l’escepticisme de Granados envers les reivindicacions polítiques (també les dels vaguistes que el detenen durant la Setmana Tràgica) i tracta amb condescendència els personatges que reclamen la defensa de la catalanitat com si es tractés d’una febre minoritària i passatgera d’uns intolerants que “volen que tot sigui català” i que menystenen Granados perquè no ho és prou. Contràriament, els personatges afins a “l’heroi” repeteixen constantment que art i política no s’han de barrejar. Ignoro si es tracta d’un retrat fidedigne de les fonts originals o bé una visió mediatitzada pels testimonis de l’alta burgesia, descendents directes, que Milton consultà.

I és que la relació de Granados amb les grans famílies del país és un altre dels eixos de la novel·la. Des de les seves estades a Puigcerdà a casa dels Andreu (el de les pastilles) i la seva profunda amistat amb l’esposa del doctor, Carmen Miralles, a les seves alumnes de bona família que acollí a l’acadèmia que fundà (el Granados docent, pedagog, un altre eix important), i destacant sobretot els Godó. La relació de Granados amb Clotilde Godó és el fil més primordial de la narració no només per la seva relació amorosa, sinó perquè la figura de Clotilde vehicula l’extensa i detallada part de la novel·la que es centra en el procés de composició de Goyescas, l’obra mestra del compositor.

A partir d’aquí som testimonis del pas dels anys i l’ascens de Granados cap a la consagració definitiva. Convidat a París per Fauré, els retrobaments amb Pau Casals… el modernisme ha deixat pas a una nova generació que comença a treure el cap amb els joves D’Ors i Carner, i els madurs tòtems del moviment s’instal·len en l’acceptació dels llorers daurats del conformisme i l’oficialitat d’una cultura ja acceptada. La història és ben coneguda, Granados aconsegueix, ja en guerra i no sense dificultats, estrenar a Nova York l’òpera basada en la suite que havia estrenat al Palau. Milton ens diu que fou un èxit aclaparador, una afirmació que darrerament alguns experts reclamen matisar. Sigui com sigui, seria un fracàs de la pròpia cultura europea, quan l’acer, espasa del poder del progrés i la indústria, decidí en la seva voràgine destructiva rebentar la quilla del Sussex, enviant al fons del mar les esperances romàntiques en la bellesa, que al capdavall simplement és vida.

El Granados de Milton és apassionat, contradictori, intens, romàntic. Fidel als seus amics però infidel a una esposa que, malgrat tot, mai abandona fins al punt de llançar-se a l’aigua i entregar la vida. El retrat psicològic que en fa és profund; la pregunta és evident, pot un escriptor americà captar l’essència de la realitat de la Catalunya de principis del segle XX? John W. Milton nasqué a Minnesota i es llicencià en lletres a l’Escola Woodrow Wilson de la Princeton University. Fascinat per la cultura espanyola, entrà en contacte amb Granados a través de la seva música per a guitarra i començà a investigar-ne la figura al llarg de sis anys, en els quals també aprengué català. De la mateixa manera que Douglas Riva és un dels principals experts mundials en el compositor lleidatà, no ens ha de sobtar que Milton conegui Granados millor que molts de nosaltres, i és que com sol passar, sovint cal que vingui algú de fora per adonar-nos del que tenim. Granados és una dels compositors més importants del seu temps i la aquesta novel·la una magnífica manera d’acostar-se a la seva vida intensa i fascinant. Potser no és perfecta i Milton cau en un lògic pintoresquisme i fascinació exòtica a l’hora de descriure la realitat d’aquella Barcelona, però és una finestra altament recomanable a una època i fets cabdals de la nostra història.

Martí Marimon
Núvol