“Fa 50 anys que vaig debutar aquí, amb 25. I ara tinc tres vegades 25 anys, imagina’t”. Un Plácido Domingo de bon humor viatjava ahir en el temps a la primera representació que va fer al Gran Teatre del Liceu el 8 de gener del 1966. “Per a mi va ser un dia molt especial perquè va ser el meu debut a Espanya -recordava ahir al Liceu-. Joan Antoni Pàmies va tenir l’ocurrència de reunir tres òperes mexicanes molt simpàtiques, Carlota, Severino i La mulata, i jo actuava en totes tres. Ho vaig viure amb una il·lusió molt gran”.

Mig segle després, Domingo torna al teatre, dissabte que ve, per celebrar aquell debut i representar l’òpera Simon Boccanegra de Verdi, una funció que es repetirà els dies 26 i 29 d’abril. Coincidirà amb part del repartiment que l’ha acompanyat en les cinc funcions de l’òpera que tot just va acabar de representar dissabte passat al Metropolitan de Nova York i que després de Barcelona farà cap a Berlín. La mateixa obra, però diferent producció. “Prefereixo la del Metropolitan perquè està ambientada en l’època autèntica -confessa amb sinceritat-, però crec que aquí m’hi trobaré còmode”.

3.821 funcions i 146 papers

Domingo i el Liceu han viscut al llarg dels anys una llarga història d’amor correspost, amb alts i baixos d’intensitat, com en totes les relacions. El moment més àlgid va ser el període del 1972 al 1980, quan el músic s’instal·la a Barcelona. “Els nostres fills tenien 7 i 4 anys, una edat important a l’escola, i jo tenia una gran connexió amb el Liceu -explica-. En aquella època vam reunir uns repartiments extraordinaris: Montserrat Caballé, Jaume Aragall, Josep Carreras...” Per al cantant, les funcions més especials d’aquella època són el Manon Lescaut del 72, els Vespres sicilians del 74 i L’africaine del 78. I el 1988, la Fedora amb Renata Scotto, en què el Liceu va donar la benvinguda a Josep Carreras després de vèncer la leucèmia. Moltes nits, moltes representacions, que representen un bon grapat de les 3.821 funcions -i 146 papers diferents- que Domingo ha comptabilitzat religiosament.

El músic va marxar de Barcelona i es va instal·lar a Nova York quan la seva carrera internacional va créixer, però la relació amb el Liceu es va mantenir, exceptuant un llarg parèntesi als anys 90. Però ho ha compensat multiplicant les seves visites al teatre en els últims 15 anys. “El Liceu actual ha pujat de categoria -afirma-. Tothom vol actuar-hi. I tenim un públic molt entès i afectuós”. El Domingo d’avui dia tampoc no és el dels anys 70. Si fa 22 anys feia el paper de tenor a Simon Boccanegra, ara fa el de baríton. “He trobat un refugi en el canvi de corda vocal -confessa-. I això m’ha permès allargar la meva carrera”. No pensa a retirar-se, però és conscient que “la veu no és eterna, s’ha d’acabar algun dia”. Té contractes firmats per als pròxims dos anys, però no garanteix que els pugui complir. I no ho viu com un drama: “Mentre jo estigui bé i s’ompli el teatre seguiré. I el dia que no pugui cantar, dirigiré, m’implicaré en la direcció d’un teatre, supervisaré el concurs de nous talents Operalia... No em falten projectes artístics”.

La celebració de dissabte és un punt i seguit, no final; el cantant ja negocia el retorn al Liceu per a l’any que ve. Actiu, prepara funcions del Don Carlo de Verdi, el Guillem Tell de Rossini i fins i tot una òpera nova basada en els tres últims dies del pilot Ayrton Senna. Els seus ulls mantenen la vivesa i la passió d’un artista que estima “profundament” allò que fa i ho sap contagiar. El secret de la seva vitalitat, diu, és tenir dues famílies extraordinàries: la seva i la de tots els teatres. “És una carrera molt difícil, però tenim gent molt bona. Hi ha excepcions i divisme, però cada cop menys. Potser falten alguns noms veritablement grans, però el nombre de cantants bons és altíssim. El públic s’ha d’acostumar a escoltar els repartiments i descobrir nous artistes sorprenents”.