Cerca de notícies

Enquesta

“L’única actitud digna és actuar”

18/3/2016 |

 

Amb aquestes paraules, Pau Casals s’adreçava a Boaz Piller, director de l’Orquestra Simfònica de Boston, en la famosa carta d’agraïment d’aquell llunyà i tenebrós 1940, després que aquest contribuís a les ajudes per als refugiats de la Maternitat d’Elna. Una realitat tant llunyana i, alhora, tant propera. Llunyana en el anys i en les circumstàncies, i apropada davant nostre al mateix temps en el dolor i en l’esperança: el dolor de comprovar que l’anomenat progrés és més aviat un transvasament, de la penúria quasi sempre, i que la injustícia, com l’energia, sembla transformar-se però mai poder-se destruir. L’esperança ve en veure aquell mateix esperit lluminós, que no creu en impossibles, viu encara en els ulls d’altres persones i, concretament, les que ens connecten amb el Mestre i el seu llegat.

Aquesta és una setmana intensament musical a Barcelona i la Fundació Pau Casals hi ha contribuït amb diversos actes significatius que destaquen a parts iguals per la seva importància artística i social. Concretament, hem vist la presentació de la Beca Internacional Pau Casals 2016, que aquest any afronta una edició decisiva per a la seva projecció internacional, i l’acte realitzat aquest passat dimarts al Saló del Tinell en col·laboració amb ACNUR, en el qual s’ha fet palès que tant important com l’excel·lència musical és la integritat moral i que, per Casals, no hi havia recerca estètica de la bellesa separable del compromís (actiu) envers uns valors. Naturalment, el catalitzador d’aquests dies d’agendes atapeïdes i cascada d’esdeveniments ha estat la presència incombustible de Marta Casals Istomin, vicepresidenta de la fundació i que, com diu el president Jordi Pardo, “ens vigila atentament” enmig del torrent de compromisos i càrrecs internacionals que ostenta.

Marta Casals ha passat, doncs, uns dies per Barcelona participant en primera persona d’aquestes activitats tant importants per a la Fundació i, lluny de “complir” amb una obligació institucional, ha evidenciat que la seva implicació amb el projecte transcendeix la mera divulgació musicològica, historiogràfica o, sent malèvols, folletinesca. No; es tracta d’un projecte personal, d’una missió, que només podem arribar a intuir a mitges i el que els protocols, i ella mateixa en el seu estudiadíssim discurs, ens permeten. És per això que, per damunt dels actes realitzats per la Fundació, destacaria a títol personal el petit dinar que la senyora Casals va compartir amb la premsa. En la distància curta, en el tu a tu, no vam descobrir una persona que no haguéssim vist abans, però el caràcter distès, obert i planer de la vídua del Mestre va fer que, entre somriures, anècdotes i malediccions cap a la inesperada pluja, poguéssim atansar-nos una mica més, i sense barreres, a l’esperit d’aquesta figura mítica que significa Casals de la mà de qui compartí i ha mantingut viu fins avui el seu projecte.

En les seves paraules hi ha més que amor, hi ha quelcom de devoció. “Tothom s’enamorava d’ell” diu a mig camí de la justificació (per la seva diferència d’edat) i del que per ella sembla ser una evidència: Pau Casals bé valia dedicar-li la seva vida, primer com a esposa, ajudant i col·laboradora, després preservant el seu llegat i continuant el seu projecte humanístic. Es fa difícil pensar que sigui un discurs regit per la conveniència; com diu Pardo, “Casals és una geografia internacional”, reconegut unànimement com un dels músics més importants i influents del segle XX; no cal demostrar res a ningú, doncs. A més a més, al cap i a la fi ella ha acumulat responsabilitats i mèrits propis com per no necessitar visitar periòdicament Catalunya per a respondre les mateixes respostes a les mateixes preguntes que sempre se li fan, encara que la Fundació, conscient de l’impacte mediàtic que arrossega, li demanés. Marta Casals ha dirigit conservatoris, ha format part de consells nacionals d’art, ha impulsat festivals i masterclasses i ha rebut medalles i premis importants, com, per exemple, el cas recent del Living Legend Award concedit l’any passat per The Library of the Congress dels Estats Units.

Però Marta Casals somriu a Pardo com a aquell qui cuida d’un fill predilecte (i és que fou ella qui fundà la institució), i explica sempre coses del Mestre com si fos la primera vegada que ho confessa, com si haguessin passat ahir. És, com deia, alguna cosa que desborda fins i tot la pròpia figura del violoncel·lista, és una idea de compromís; un projecte moral. I envers aquest projecte, tot esforç et fa guanyar, i disculpeu-me la força del terme, quelcom semblant a la redempció. Marta Casals té una presència que emana la dignitat aristocràtica pròpia dels que han conviscut amb les elits i n’han begut el seu reconeixement, però es tracta d’un orgull profund, ètic… no sé si nu d’altivesa però sí indubtablement propi d’una recerca que no és del mèrit en sí mateix, sinó d’una humilitat impossible forjada a través de bolcar-se en el proïsme, en la solidaritat, i en el compromís inapel·lable dels que estan en posició de fer-ho.

Tot el que envolta Pau Casals, doncs, cadascú ho veu potser des d’una perspectiva diferent: intèrpret, director, compositor, home de pau, catalanista… òptiques comprensibles però parcials d’un músic polièdric, total com, de fet, tots els que valen una mica la pena. Però per Marta tot forma part d’una sola i única cosa. Ni tan sols la presentació de la Beca Internacional Pau Casals 2016 s’escapa d’aquesta idea humanística. És notable veure com algú tant bregat en la logística institucional fa, en la confiança de la proximitat, certa befa dels concursos i la seva peculiar escala (mecànica) d’ascens al triomf. No ho diu només perquè sempre hagi preferit la maduresa interpretativa i l’expressivitat (herència del Mestre) més que no pas el domini tècnic, que aquest certàmens acostumen a premiar; ho diu també pel model de societat (musical) que proposen i que encoratja a “veritables professionals de la competició”.

La seva fundació, en canvi, no promou un concurs, sinó una beca d’estudi. L’objectiu, més que donar un premi, és ajudar econòmicament els joves estudiants a desenvolupar el seu talent i a perfeccionar la tècnica, però també acompanyar-los, promocionar-los i assessorar-los en els inicis del seu camí professional. No es tracta, doncs, només d’una dotació econòmica, és una relació humana, quasi paternal. Es tracta d’ajudar als que ho necessiten, de donar-los l’oportunitat de tirar endavant en un context advers per a fer-ho. És, al cap i a la fi, el que féu Pau Casals, sacrificar molts anys de la seva vida per a oferir la mà a qui ho necessités encara que, en fer-ho, aquesta mà seva deixés de fer lliscar l’arquet.

Els 32 anys d’història de la beca i el gran nombre de violoncel·listes que han triomfat després de gaudir-ne donen raó d’aquest projecte i ha encoratjat, aquest any, a la Fundació i a Jordi Pardo a mirar amb ambició la resta del món i oferir-la per primera vegada a escala internacional, a tots els aspirants procedents de la Unió Europea i Puerto Rico; i no tancant la porta a ampliar la llista als anys següents. La Beca Internacional Pau Casals creix en promoció, mencions, dotació i suport al territori, però el motor del seu creixement continua sent, sobretot, un compromís social.

Aquesta dimensió global encaixa amb l’universalisme ètic de Casals, una concepció dels valors, els drets i la justícia, que no entén de fronteres. Entenia la música com “un llenguatge universal, que uneix el món” i això implica, finalment, no una mera declaració metafísica o antropològica descriptiva; implica una responsabilitat. No hi ha dret sense deure, i el primer deure és el de preservar els drets. És una responsabilitat que només arriba a les institucions en segon terme, perquè és de cadascú. Diu Marta Casals: “la responsabilitat és de cada persona; cada persona ha de fer un món millor”.

És per això que la senyora Casals insisteix reiteradament en aclarir un punt que considera fonamental. És evident que la seva presència justifica la projecció pública de la Fundació, i que anomena el Museu dedicat al Mestre cada tres frases, o que s’omple de llum els ulls en parlar de com, al llarg dels anys, s’ha anat recopilant tot el material relacionat amb el violoncel·lista (gravacions inèdites, correspondència…) per a completar-ne la visió que en tenim (i aproximar-la al record que en té). Però tot això sempre va acompanyat en les seves paraules d’un matís constant: “la Fundació no és un memorial”, o “No es tracta d’un museu a la glòria de ningú… és un lloc d’inspiració”. Per ella, més important que el llegat físic és l’esperit; i apropar-se al Mestre és fer-ho al seu esperit i, per tant, a la seva lluita.

Seria reiteratiu i inútil tornar a glossar aquí els motius que converteixen Pau Casals en un símbol de la lluita per la justícia i la igualtat. És sobradament coneguda la seva estreta relació amb les Nacions Unides o la creuada per la pau de el féu portar el seu oratori El Pessebre a tants països del món, fins i tot, com recorda Marta (que l’acompanyà en aquesta gira), aguantant viatges i assajos maratonians desaconsellables per a algú de la seva avançada edat.

Jordi Pardo matisa que, potser, aquí en coneixem poques coses més a part de l’esmentat oratori, el famós discurs o El cant dels ocells. Pel president de la Fundació, per tant, la seva missió és situar-lo al mapa com li correspon amb la sensació que segurament s’ha reconegut més la seva figura fora de les nostres fronteres. L’entusiasme envers el Museu (reinaugurat el 2001), tanmateix, és compartit amb Marta Casals, que ens exhorta: “vull que els catalans visitin aquest museu almenys un cop a la vida”. És tracta del “segon millor museu d’Europa dedicat a un músic”… però malauradament això no es tradueix en l’afluència de públic ni en la, de totes, insuficient promoció que se’n fa des de les institucions públiques.

Però Marta Casals sempre ho acaba redirigint tot cap al mateix vèrtex; l’objectiu és el “contagi” dels valors del Mestre. La seva missió, doncs, és una croada pel compromís. En paraules del músic, a la mateixa carta amb la que obríem l’article, “S’ha d’ajudar a tothom i encara ho puc fer, [...] La indignació ja no té cap valor, ni tan sols moral”. Aquesta apel·lació a l’acció activa culminà en l’acte que la Fundació organitzà aquell mateix vespre al Saló del Tinell de Barcelona amb col·laboració amb l’Agència de l’ONU per als Refugiats (ACNUR). Malauradament, i com és habitual, els sentiments morals de la nostra intimitat o les declaracions que posem per escrit als edificis conceptuals tendeixen a devaluar-se i embrutar-se en el precís moment que toquen l’aire, i el que havia de ser una gran festa de la solidaritat i de conscienciació de la tragèdia dels refugiats actuals (sobretot els de la guerra de Síria) fou finalment un acte deslluït que no estigué a l’altura de la circumstància ni del projecte de la Fundació.

Precisament, és en la intimitat on mai haurien de quedar aquests anhels. Com bé ens recordà l’autoritat municipal, fent-se seu Jaspers: “tolerar-ho, et fa culpable”. No podia deixar de pensar la connexió de Pau Casals amb l’apel·lació a l’engagement tant pròpia, sobretot, dels intel·lectuals francesos de bona part del segle XX i la noció de culpa col·lectiva dels alemanys. La indignació no té cap valor perquè vivim una situació tant excepcional i polaritzada que qualsevol acció, d’alguna manera, et posiciona ideològicament en algun bàndol… fins i tot la manca d’acció. En aquest sentit, Casals passà per les entreguerres i per l’horror de l’expansió dels feixismes i, posteriorment, la Guerra Freda. Ell prengué una posició; en la carta, apel·la a “matar la bèstia” com un deure de tothom qui cregui en la justícia, i així ho féu ajudant als refugiats i negant-se a tocar als països feixistes (naturalment, Espanya al capdavant), o que el toleraven. Més enllà, el seu compromís de caire cristià també li donà el valor per a fer el que la pusil·lanimitat de gran part de l’elit intel·lectual europea, desitjosa de quedar bé, no s’atrevia a fer: girar l’esquena, també, al món soviètic.

Però és just utilitzar aquesta situació per a recordar-nos que ara estem actuant de la mateixa manera amb els refugiats sirians? El que podria haver estat, com es va dir, un acte de música i paraula, de reflexió col·lectiva, fou una desafortunada reunió de bona consciència on els representants d’ACNUR i les autoritats van sortir a exposar un a un els seus discursos plens de llocs comuns, apropiacions indegudes i recordatoris del què cal fer, en una celebració sense forma ni contingut i, permeteu-me l’expressió, totalment inútil per a ajudar als refugiats (més enllà de repartir-nos butlletes d’aportació).

No sé què n’hauria dit Pau Casals. El que en diria jo és que útil és parlar dels equilibris de poder geopolítics que permeten aquesta barbàrie o embrutar-se les mans al fang muntant una tenda de campanya en un camp de refugiats (i faig constar que no faig cap de les dues coses). Que la prohomia intel·lectual barcelonina es reuneixi al Palau Reial Major per a recordar-nos la maldat inherent als europeus o, com es va fer, fer sortir a fer un parlament una noia siriana (presentada com a refugiada, i per respecte ni ho posaré en dubte ni en parlaré més) em sembla quasi pornogràfic.

El que en pensi jo, naturalment, és irrellevant. Però potser sent fidels a l’esperit de Casals hauríem d’haver organitzat un concert als camps mateixos en lloc del Saló del Tinell, més còmode per tothom. Al final, el més interessant fou la intervenció dels músics Pablo Pérez i Yoko Suzuki, el primer, guanyador de l’edició 2014 de la beca. Van interpretar el Preludi de la Suite per a violoncel núm. 5 en do menor, BWV 1011 de J. S. Bach, la Sonata per a violoncel núm. 6 en la major, G. 4 de L. Boccherini en arranjament de C. A. Piatti i, com no podia ser d’altra manera, El cant dels ocells. El jove violoncel·lista es mostrà fora de lloc i insegur en l’afinació de les parts més agudes en un entorn (i públic) poc propici per a una vetllada musical, però on s’augurava un músic de gran expressivitat i al qual desitgem molts èxits i donem l’enhorabona per formar part d’aquest projecte musical i social on, malgrat tot, es percep tant amor i humanitat. No perdem l’esperança, malgrat nosaltres.

Martí Marimon
Núvol