Cerca de notícies

Enquesta

‘Carmina Burana’, el cant dionisíac de La Fura dels Baus

18/3/2016 |

 

Amb un impressionant recorregut com a director d’escena d’òperes arreu d’Europa, Carlus Padrissa, de La Fura dels Baus, va portar a Barcelona el seu espectacle Carmina Burana, representat de l’11 al 13 de març al teatre Tívoli.

El primer cop que vaig escoltar l’inici de Carmina Burana recordo que em vaig inquietar enormement mentre unes noies vestides de negre assajaven el seu ball en repetits cercles sobre un escenari. En aquell moment no sabia què era el Carmina Burana ni molt menys qui era Carl Orff, però el record d’aquella música ha estat inesborrable a la meva memòria.

És aquest fort impacte que té la composició de Carl Orff, precisament, el que ha provocat que hagi esdevingut en una de les obres més escoltades del segle XX. No és d’estranyar, doncs, que Carlus Padrissa de La Fura dels Baus percebés la potencialitat de la música i en fes un espectacle: podria dir-se que els temes que sol tractar La Fura i el missatge de la composició es concilien a la perfecció.

La representació de La Fura està concebuda totalment a partir dels textos sobre els quals es va crear la cantata de Carmina Burana, el que fa imprescindible remuntar-se al seu origen per entendre la posada en escena. Els càntics de la peça es van compondre a l’Alemanya de l’Edat Mitjana entre els segles XII i XIII, però el més significatiu és que van ser compostos per un grup de monjos denominats goliards que, contra l’obscuritat, la religiositat i les guerres que caracteritzaven l’època, defensaven els plaers de la vida.

Quinze segles més tard el compositor alemany Carl Orff va compondre una cantata per acompanyar la lletra dels manuscrits trobats un segle abans en terres germàniques. És important esmentar que en un moment en què el dodecafonisme musical s’imposava a Europa Carl Orff fa tot el contrari amb Carmina Burana, i compón una música melòdica amb moments tant bells com dramàtics.

La concepció de Padrissa busca l’espectacle total: veus en directe, text, ballarins i efectes especials, lligats a través de la música d’Orff, que és d’on parteixen els altres elements escenogràfics. L’espectacle està dominat per un gran cilindre de tela blanca semitranslúcida amb doble funció: per una banda serveix d’allotjament als músics, dirigits per Josep Vicent, i, per l’altra, és la base de projecció dels diferents elements visuals que van mostrant-se progressivament. Als dos extrems exteriors d’aquest gran muntatge se situa el cor, format pels integrants de la Polifònica de Puig-Reig, amb les veus femenines a un costat i les masculines a l’altre.

En un primer moment se’ns mostra un magnífic cor, seguidament les ballarines, i progressivament van entrant els diferents solistes: les sopranos Amparo Navarro i Luca Espinosa, el contratenor Jordi Domènech i el baríton Toni Marsol. Com acostuma a passar amb La Fura, els intèrprets protagonistes són cantants que es pengen, es mullen i es transformen en tota mena de personatges.

La funció va agafant ritme a mesura que avança. És un crescendo continu d’escenes cada cop més dionisíaques que parteixen del mateix text i que l’espectador pot llegir simultàniament a la part superior de l’escenari. El públic inicia un viatge amb un cant a la lluna a la primera escena “O Fortuna, emperadriu del món”, passant per l’exploració de la natura a “La primavera” i “El prat”, seguint amb el cant a Bacus a “La taverna” i finalitzant amb una celebració a l’amor i a la bellesa amb “Cort d’amor” i “Blancaflor i Helena”.

Tot i no desenvolupar-se en un espai de grans dimensions, com estem acostumats amb La Fura, Carmina Burana no perd l’espectacularitat en cap moment. Les imatges i les escenes tenen un efecte directe en l’espectador, que s’esquitxa d’aigua, olora el perfum de la natura, beu el roig vi i sent la carnalitat dels cossos. L’obra ens transporta a una celebració dels sentits i de la luxúria, i també ens adverteix de la fugacitat de la vida:

O, Fortuna,
com la lluna,
de condició variable,
sempre creixes
o decreixes!
La detestable vida
primer atordeix
i després estimula,
com a joc, l’agudesa de la ment.
La pobresa i
el poder
els dissol com el gel.

En un final catàrtic, el públic esclata en aplaudiments, clarament posseït pel poder de la música de Carl Orff i per la potent posada en escena de La Fura dels Baus: feia temps que no veia tanta exaltació en els espectadors barcelonins. 

Núvol