La dèria wagneriana dels barcelonins és una de les impostures intel·lectuals més fraudulentes de la cultura europea. La fal·lera per Wagner dels nostres avantpassats, incontestable i culturalment reeixida a finals del segle XIX i a inicis del XX, és avui una posturejada infecta de gent que es pensa benestant i desvetllada. Admireu el wagnerià prototípic de la ciutat, pedant i embotit a la platea del Liceu, que abans de la representació del Götterdämmerung comenta indignat amb els seus amics el fet que avui Hagen sigui interpretat per Joseph Krankenhaus-Lichtner i no pas per Thomas Buchbinder-Meyer, com així estava programat a inicis de temporada. Perquè ell, dirà xisclant i entre gestos grecoromans amb la intenció que tot vellard l’escolti, havia pagat l’abonament per escoltar Krankenhauser-Lichtner (el cognom del qual pronunciarà allargant les vocals artificiosament en un perfecte alemany amanerat, fent veure que domina la llengua, quan en realitat no en té ni fava) i no pas Buchbinder-Meyer, que és un bon cantant però no fotem, que ja fa molts anys que els de la casa paguem la festa i mereixem respecte.

Tot i la imposició tortuosa d’haver d’escoltar Buchbinder-Meyer, el wagnerià prototípic del qual us parlo acabarà adormint-se a la tercera escena del primer acte, com passa sempre que al Liceu hi han fet Götterdämmerung, una òpera a la qual assisteix religiosament tot i que odia, només per poder dir que té tots els Capvespres a la llista, i no dubteu que emprarà aquesta expressió cursi per referir-se a la seva persistència. Així també els nebots d’aquest conciutadà dormilega, que es diuen wagnerians de pro des que eren petits, però que –sistemàticament, quan programen Götterdämmerung al Liceu– hi apareixen al segon o fins i tot al tercer acte, adduint falses reunions d’última hora que els han impedit d’arribar-hi abans. Detectareu perfectament aquesta mena de pelacanyes, executius que intenten semblar apressats però que, simplement, han inventat artificiosament trobades o actes de fornici amb la seva secretària, car troben un pal indigerible el primer acte del Götterdämmerung, amb el seu continuat recitatiu i aquest reguitzell d’intermezzi instrumentals, font d’inacabables becaines.

Quan aquests estaquirots arriben al Liceu, amb esbufecs afectats, diuen allò de Bueno, llego tarde, pero ahora viene lo bueno, ¿no? A la qual cosa, les seves tietes insofribles en la castellanor i abillades amb sòrdids abrics de pell, responen: !Ay, es que este hombre lo hacía todo muy largo! El mateix homínid esnob us torturarà fins i tot quan, al bell mig del recés, us dirigiu a miccionar al lavabo: allí, entre els urinaris, els wagnerians barcelonins demostren que ho són tot xiulant els principals leitmotiv de la Tetralogia. Al lavabo s’hi barreja el persistent martelleig de l’orina dels comercials enriquits i dels directius d’immobiliària, amb el motiu conductor de l’espasa, Tin-ti-rin-tin-ti-rin-tin-ti-ti-tiiin-ti-rin, xiulat mentre s’eixuguen l’estri amb gran teatralitat. Quina colla de farsants! Quanta carcassa infecta! Quin horror, aquest turisme esnob de leitmotiv, tota aquesta conya de xiulamenta de pixanera, i la tenebrosa imatge dels pares que mostren el Liceu als fills amb la simple intenció d’explicar-ho a la família! Mira, papá, ayer llevé a José Félix al Liceo, como hiciste tú conmigo cuando yo era pequeño. ¿Te acuerdas?

L’únic que comparteixen les famílies wagnerianes és la idèntica cara de sabatot de pares i fills quan entren a la platea del Liceu, uns barcelonins tocats i posats que, en el fons, odien profundament l’òpera, uns conciutadans vomitivament afectats que, tot i tenir setanta versions de l’anell dirigides pel gran Knappertsbusch, abominen l’art musical, del qual no en tenen la més mínima idea. Wagner és el parell de sabatilles que la burgesia barcelonina es posa el dissabte per anar més còmode. El wagnerisme barceloní és una estafa de gent que castellaneja i beu cava a la mitja part mentre degluteix un insofrible entrepà de pernil amb entusiasme desaforat. La fal·lera per Wagner és l’excusa que tenen les burgeses de la ciutat per parlar de les sopranos mundials com si fossin les seves minyones: ¿Te acuerdas, Tutuna, cuando vimos a Nilsson en la Valquiria? ¡Entonces sí que se cantaba y no como ahora! Wagner, que al cel de la glòria musical sigui, no mereix la mediocritat absoluta dels seus seguidors barcelonins, colla de pixaners panxacontents i lloques sense timpà. En Ricard no és un sant de la meva devoció, però haver conegut els seus adeptes catalans m’ha fet fins i tot compadir-lo amb humilitat.

Escoltar Wagner sense wagnerians barcelonins: aquesta és la nostra voluntat més excelsa. Que es faci la nostra voluntat.