NOTÍCIA

Aquí on la veuen, amb aquest físic rotund i aquesta cabellera blanca que contrasta amb la pasta fosca de les ulleres i els ulls clars de nòrdica, Iréne Theorin és en realitat la perfecta anti diva de l’òpera. La soprano sueca, que després de dues dècades en actiu s’ha convertit en una de les veus dramàtiques més desitjades de la seva generació, s’ha posat el públic del Liceu a la butxaca amb el paper de la valquíria Brünnhilde de la Tetralogia de Wagner que ja fa unes quantes temporades que es representa al teatre de la Rambla i que ara arriba al final amb El capvespre dels déus.

Quan al cap de cinc hores de Wagner, Theorin culmina el seu sublim monòleg de vint minuts, aquest on es resumeix tot el viatge vital que és aquesta obra i s’aclareix la història de la lluita pel poder, per posseir el maleït anell del nibelung, el públic del Gran Teatre esclata en un sonat aplaudiment. La seva veu –juntament amb la partitura de Wagner– és d’un poder i una bellesa que deixa sense alè. Però ella no exerceix de diva, al contrari: se sap una peça més del trencaclosques, un element de tots els que fan possible l’art “total”.

“T’importa si em prenc això?”, es disculpa en obrir una llauna de Coca-Cola, xiiixxx, que ha sortit a buscar a la venda automàtica dels camerinos del Liceu. “ De debò no vols prendre res?”, insisteix amb educació sincera. Theorin és amable amb tothom. Li encanta la perruca de Brünnhilde i ho diu davant l’equip de vestuari –“mira aquesta textura... i m’encaixa tan bé”–, abans de confirmar-los que no necessitarà ningú per posar-se-la fins i tot mitja hora abans que comenci la funció. “Jo mateixa em maquillo”, comenta. I una no pot evitar fixar-se una mica més en aquesta ombra d’ulls negra d’intensitat futurista que llueix.

“Que quantes vegades he interpretat Brünnhilde... uf, doncs no ho recordo”. La soprano ja ha perdut el compte. El festival de Bayreuth, el temple wagnerià per antonomàsia, la va descobrir fa una dècada en aquest paper de la valquíria enamorada de Siegfried i des d’aleshores no passa cap any que no la vulguin per a alguna part, sinó tota la Tetralogia.

És curiós la quantitat de cantants suecs que han destacat en el repertori wagnerià i straussià. De fet, ser una soprano dramàtica ­sueca és anar sota l’ombra allargada de Birgit Nilsson. Tot i això, Lena Sofie Iréne Theorin no va ser una nena que somiés emular la gran soprano. Els seus inicis en l’òpera van ser tardans. I accidentals. Nascuda el 1963, va créixer al camp amb cinc germans, en una comunitat de 200 habitants enmig del no-res a Suècia, on curiosament avui dia encara resideix. La seva era una família molt oberta i preocupada per les obres socials, encara que gens musical: el seu ­pare restaurava cases com a pintor i la seva mare s’ocupava de la llar i cosia. “Quan era petita jo era molt tímida i ben poqueta cosa, però era la gran defensora dels febles, ha ha. No tolerava les injustícies ni els abusadors. M’hi enfrontava, no ­tenia cap por en aquests casos”.

La jove Iréne va deixar l’institut als 17 anys, per formar una família. I de fet ja tenia tres fills quan algú del veïnat que cantava en el cor de la parròquia li va fer notar que calia que fes classes. Va començar amb 27. Mai no és tard, ja que en un ­parell d’anys formava part de l’ Òpera de Copenhaguen.

 

“ Imagina’t, jo no en tenia ni idea, així que em vaig voler posar al dia, ben disciplinada: m’ho vaig llegir tot. Però amb tres fills petits i anant a casa només els cap de setmana era complicat. De tota manera, els nens no m’ho van posar mai difícil, i això que vaig passar molts anys sola amb ells, divorciada. Però ara ja sóc àvia!”.

És cert que els de Wagner i Strauss s’han convertit en els seus papers principals – Brünnhilde, Elektra ... o la Isolda que tornarà a ser l’any que ve al Liceu–, però també ha conreat el repertori italià, sent per exemple una de les Turandot més demanades dels nostres dies. De fet, serà l’estrella de la producció de Peralada aquest estiu, en el muntatge de Mario Gas. “M’encanta Barcelona, mira què m’he comprat, no me n’he pogut estar”. I mostra una samarreta amb el clàssic cor... “ I love Barcelona”.

Com encaixa un esperit lliure com el seu les preguntes sobre la personalitat de Wagner?

“La primera vegada que vaig haver de cantar Brünnhilde me’n vaig anar a la biblioteca a llegir-m’ho tot de Wagner. Però va arribar un moment que vaig pensar que havia de parar: com era possible que una persona tan terrible hagués escrit aquella magnífica obra? No vull entrar en els assumptes polítics que envolten la figura de Wagner. Necessito ser tan veritable com el personatge. No m’agraden les ­idees de l’artista però, he de deixar de fer la seva obra per això? No sóc responsable de la seva ideologia pel fet d’interpretar el personatge. Això és art. I Wagner no fa de mirall de la realitat: és una fantasia. Un veritable avançat al seu temps, ja que aleshores l’òpera se suposava que havia de ser un divertiment, no tocar l’ànima”.