Cerca de notícies

Enquesta

10 anys no són res

10/3/2016 |

 

Per a una orquestra, 10 anys no són res… i alhora, són una eternitat! No són res per crear un espai propi, un estil, un so, una manera de fer. Als 10 anys, una formació d’aquest estil es pot dir que va encara amb bolquers. Però no hi ha dubte que, en el nostre panorama cultural i musical, sobreviure 10 anys és tota una heroïcitat. Quants conjunts, més o menys benintencionats, hem vist aparèixer i desaparèixer sobtadament! Alguns, per manca d’un projecte clar; d’altres, per manca de qualitat; i molts per l’abandonament persistent de la cultura (i molt especialment de la música clàssica) per part de les administracions públiques del país, així com per la manca d’inquietuds culturals (fomentades, cal dir-ho, per la incapacitat de les institucions de crear una llei de mecenatge amb una mica de cara i ulls) del nostre teixit empresarial i financer, que no s’ha caracteritzat precisament per donar suport a projectes musicals seriosos a llarg termini, apostant més aviat per projectes espuris i superficials, inclosa la decoració de façanes.

Malgrat aquest panorama poc encoratjador, darrerament hem pogut observar, entre la sorpresa i la incredulitat, com alguns projectes orquestrals han estat capaços de consolidar-se. Una de les claus d’aquesta millora del nostre panorama orquestral es deu, en bona mesura, a un canvi en la mentalitat dels músics de les darreres generacions. Músics amb un alt grau de formació, que han pogut conèixer com funcionen les coses a l’estranger, en països en aquest sentit més desenvolupats, amb sistemes més competitius però alhora més receptius a segons quins projectes. Aquesta perspectiva més global no només ha millorat exponencialment la qualitat dels nostres joves músics sinó que, a més, els ha aportat una perspectiva empresarial més amplia que ha permès que aflorin projectes de perfils ben diversos però que tenen la mateixa finalitat: fer música de qualitat en les millors condicions possibles. Tan senzill i tan complicat al mateix temps!

Un d’aquests casos és l’Orquestra Camera Musicae, un projecte sorgit a Tarragona i vinculat originàriament a una companyia d’òpera, que ha crescut i s’ha desenvolupat durant 10 anys fins a consolidar-se com un dels projectes orquestrals més reeixits del nostre panorama musical, oferint una programació ambiciosa tant pel que fa a les col·laboracions amb solistes com a les obres seleccionades. Una mostra n’és el concert que ha commemorat els 10 anys d’existència de la formació. Dirigits pel seu director titular i artístic i ànima del projecte, Tomàs Grau, l’Orquestra Camera Musicae va interpretar el Rèquiem de Fauré amb dos solistes de gran nivell com són la soprano Núria Rial i el baríton Àngel Òdena - dos dels cantants del nostre país amb més projecció internacional en aquests moments – i la inestimable col·laboració del Cor Jove de l’Orfeó Català. Aquesta particular missa de difunts va ser l’obra amb la qual es va presentar el conjunt en el seu moment i tornar-la a programar ha servit no només per recordar aquell bateig musical sinó també per constatar l’evolució de l’orquestra.

A la segona part, ni més ni menys que la Simfonia núm. 4 de Txaikovski, va posar a prova uns músics que van fer una demostració de talent i ambició, sobreposant-se a un Rèquiem pla des del punt de vista expressiu. L’obra de Fauré requereix una gran delicadesa de textures i equilibri entre seccions, i en aquest sentit va plantejar dificultats al conjunt. El Cor Jove de l’Orfeó va començar molt bé, amb un brillant i expressiu Kyrie, tendint a la irregularitat a mesura que avançava l’obra per acabar amb un bon Im Paradisum, mentre que Núria Rial i Àngel Òdena van ser dos solistes de luxe, especialment la soprano per timbre i adequació estilística.

A la segona part, la simfonia del compositor rus va exigir el màxim d’una orquestra que va oferir un alt rendiment, amb errors puntuals i elements a corregir, és clar, però també amb moments de gran brillantor en una obra de màxima exigència. Un veritable tour de force de tota l’orquestra, a la que cal felicitar en el seu conjunt. Però molt especialment als primers faristols dels violins, comandats per Joel Bardolet i la inestimable col·laboració de Cati Reus que, amb Tomàs Grau al podi, van aconseguir per moments que l’orquestra tragués espurnes. Si en el primer moviment les transicions entre els diferents temes van ser dificultoses, el discurs va anar creixent en un segon moviment que, si bé va començar de manera accidentada, va acabar assolint grans nivells d’expressivitat. En el pizzicato del tercer moviment, Grau va optar per un tempo prudent, com en conjunt en tota la peça, que va permetre a l’orquestra lluir-se, per acabar amb un quart apoteòsic, ple de força i de passió. Un element, aquest últim, clau en un projecte tan admirable com el de l’Orquestra Camera Musicae. Tant de bo que ho tornem a celebrar d’aquí a 10 anys. Seria una gran notícia pel panorama musical català.

I ja que hem exposat, unes ratlles més a dalt, l’abandonament d’Institucions i empesa privada, és de justícia esmentar els que fan possible aquest magnífic projecte: L’Institut Català de les Empreses Culturals, la Diputació de Tarragona, Repsol, la Fundació Privada Mútua Catalana, Port Tarraco i Munich Sports. A tots ells, moltes gràcies!

Antoni Colomer
Núvol