El concert del desè aniversari de l’Orquestra Camera Musicae és un bon símptoma de la progressió desigual de diversos factors en la vida musical a Catalunya. Per començar, confirma la certesa que, en els últims lustres, ha sorgit una gernació d’instrumentistes preparats de manera excel·lent que, tanmateix, no sempre han trobat les estructures orquestrals suficients (o receptives) per acollir el seu talent ni tampoc han vingut acompanyats d’una evolució equivalent del públic. El conjunt tarragoní també va evidenciar que un dels dèficits orquestrals més habituals, la corda, és cada cop més un fenomen passat: només calia escoltar com tots els arcs responien a l’uníson a l’empenta de Joel Bardolet, el galvanitzador concertino.

Tomàs Grau, director musical de la Camera Musicae des de la seva fundació, va triar la mateixa obra amb què va néixer l’orquestra, el Rèquiem de Fauré, del qual va oferir una versió d’apreciable calidesa, amb una comunicativa resposta del Cor Jove de l’Orfeó Català i un cant de gran puresa de la soprano Núria Rial (el baríton Àngel Òdena va estar fora del seu element). El contrast amb la Simfonia núm. 4 de Txaikovski va ser marcat, però almenys la partitura permetia, descomptant petites relliscades del vent, el lluïment de tota l’orquestra. Amb gest precís, sense escarafalls, Grau va adoptar temps moderats (eufemisme de lents) i certa propensió a la hipèrbole volumètrica en els moments climàtics que subratllava la faceta més vistosa de l’obra.

La primera dècada de l’Orquestra Camera Musicae ha donat molt bons fruits que desitgem que es multipliquin en el futur.