“Les meves facultats físiques requereixen la cancel·lació dels meus plans futurs. S'ha desenvolupat una relació increïblement profunda entre nosaltres a l'escenari i amb vostès a la sala de concerts. Ens hem convertit en una venturosa comunitat de descobridors”, va escriure Nikolas Harnoncourt en el seu comiat.

I és que això és el que va ser Harnoncourt al llarg de tota la seva vida: un descobridor a la recerca del so més pròxim al que van concebre els compositors antics i barrocs. En aquest sentit, el britànic John Eliot Gardiner, l'holandès Gustav Leonhardt i el català Jordi Savall, per exemple, tenen molt a reconèixer a Harnoncourt. La música antiga mai no ha sonat igual des de l'obsessió de Harnoncourt per trobar el so originari dels clàssics a través dels instruments d'època i un acostament a les fonts originàries de la música.

Nascut a Berlín el 1929, Harnoncourt tenia orígens nobiliaris. De fet, el seu nom complet era comte Nikolaus de la Fontaine und d'Harnoncourt-Unverzagt. La seva mare provenia de la dinastia dels Habsburg. Interessat per totes les arts, va passar la seva infància a Graz, al sud d'Àustria, i va estudiar violoncel a Viena. El 1952 va ingressar a l'Orquestra Simfònica de Viena. Ja en aquella època, Harnoncourt havia començat a investigar sobre els instruments d'època, cosa que va fer que, el 1953, acabés fundant la seva pròpia formació, Concentus Musicus, que va fer els seus primers concerts el 1957.

El grup, que va tenir la seva esposa Alice com a concertino, va ser pioner en la interpretació de la música antiga amb instruments d'època i es va especialitzar en la música del Renaixement, el Barroc i els primers moments de l'era de la clàssica. Aquest afany de recerca va acabar sent el subjecte principal de tota la seva carrera i el 1969 va acabar deixant la Simfònica de Viena, una decisió arriscada perquè era pare de quatre fills, però “una de les decisions més sensates” de la seva vida, havia dit.

Amb aquesta aposta pel so original, Harnoncourt acabaria convertint-se en un dels directors d'orquestra més influents del món ja que al llarg de les últimes dècades es va anar imposant la seva idea a favor de trobar el so més pròxim a l'origen possible. Fins i tot les orquestres que encara actuen amb instruments moderns han acabat introduint elements d'interpretació d'època, com ara les articulacions, els tempos o l'absència de vibrato.

Bach, amb 30 persones

Als anys setanta, va començar a interpretar Bach amb aquestes tècniques. El seu debut amb la Passió segons Sant Joan amb l'Orquestra del Royal Concertgebouw d'Amsterdam va sorprendre tothom quan va dir que només necessitaria una trentena d'instrumentistes i va començar a dirigir sense batuta i amb la seva forta expressivitat. Però el director austríac no es va limitar a dirigir música antiga i barroca. També va interpretar música romàntica i del segle XX, amb elogiades interpretacions de Dvorak i Bartok, per exemple.

Amb una amplíssima discografia, als anys setanta va iniciar amb Gustav Leonhardt, l'enregistrament de l'integral de totes les cantates de Bach, que va acabar el 1990.