Cerca de notícies

Enquesta

Una òpera escrita a la pell

3/3/2016 |

 

El proper 16 de març es representa, de forma semiescenificada, l’òpera que està considerada com la millor del segle XXI: Written on skin. Serà dirigida al Gran Teatre del Liceu pel mateix compositor, el britànic George Benjamin.

En la seva crítica al New York Times, Russell Platt afirmava que “la modernitat musical pot ser accessible –a les mans d’un compositor inspirat”. És el cas del britànic George Benjamin, nascut el 1960, que es va fer un nom en la dècada dels vuitanta com un nen prodigi composant, seguint els passos de Benjamin Britten i inspirant el compositor, pianista i director d’orquestra Thomas Ades. Als setze anys va viatgar a París per estudiar amb Olivier Messiaen, amb qui va desenvolupar el seu llenguatge per aconseguir una forma més concentrada, enlluernadora, sense deixar de cercar la bellesa. Benjamin ha desplegat la seva carrera amb lentitud, modelant de manera curosa les seves peces, que en els inicis eren breus i, per aquest motiu l’anomenaren “miniaturista”.

Ara, gairebé quaranta anys després de les seves primeres creacions, Benjamin ha produït una obra mestra del repertori a gran escala que li ha assegurat un lloc en la història. El compositor explica que per escriure Written on skin va “tancar-se set dies a la setmana durant 24 mesos, treballant intensament i vaig aparcar tots els altres compromisos”. Comenta que, un cop acabada, la peça és “com si ja no fos meva”, i que, per ell, el repte era “fer sentir que l’òpera és normal al segle XXI”. Manifesta que escriu peces d’aquest gènere perquè se sent “servent de les paraules”.

El llibret de Written on skin és de Martin Crimp, amb qui Benjamin ja havia col·laborat el 2006, amb l’òpera de cambra Into the Little Hill. L’obra comença amb un grup d’àngels moderns es mouen frenèticament a la part superior d’un escenari distribuït en dues meitats, una representant la modernitat, i l’altra l’edat mitjana. Aquesta primera meitat podria semblar un laboratori, aparentment destinat a restaurar manuscrits medievals. Els àngels de la primera escena ens preparen per retrocedir 800 anys I explicar-nos una història, però abans han de mostrar elements que identifiquem com a contemporanis, explícits al llibret de Martin Crimp, com, per exemple, el fet de simular que es troben en un aeroport –metàfora del salt en el temps- esmicolant diaris perquè volen tornar al moment en què cada llibre nou era un objecte preciós, “written on skin” (“escrit a la pell), és a dir, el pergamí.

Adaptada d’una llegenda del trobador català Guillem de Cabestany, que s’enamorà de la dona del Senyor de Rosselló, la història quedà recollida al Decameró de Boccaccio, i que se situa al segle XIII. Els Àngels narren la vida d’un terratinent, el Protector, i la seva submisa esposa, Agnès, que descriu com de la seva “propietat”. El Protector vol que la pròspera saga de la seva família quedi documentada en un llibre amb il·lustracions molt acolorides. És per aquest motiu que lloga una persona, el Noi, expert en escriure i dibuixar, per plasmar-la al pergamí.

Agnès, amb la seva condició de dona, no ha après a llegir, i això farà que se li desperti una especial curiositat pel poder de la paraula escrita i la bellesa de les il·lustracions. Entre d’altres temes, aquesta òpera explora el poder de l’art: viure la teva vida és una cosa; tenir la història de la teva vida escrita i il·lustrada és meravellós.

El llibret de Crimp barreja parts narratives amb diàleg, i fa parlar els personatges en tercera persona. El Noi, per exemple, explica la seva acció: “El Noi es treu de la cartera una pàgina il·luminada”. La música de Benjamin remarca aquestes línies narratives, que ens sedueixen hipnòticament. Però, per què els àngels ens volen explicar aquesta història? Hi estan tan immersos que tres d’ells es converteixen en protagonistes: l’Àngel 1 serà el Noi, l’Àngel 2 serà Marie, la germana d’Agnès, l’Àngel 3, John, el marit de Marie. Aquest fet genera certa ambigüitat, que es plasma en el triangle amorós entre Agnès, el seu marit i el Noi, perquè per a Agnès, el Noi és una presència fresca i el rep com un artista màgic. Crimp i Benjamin aprofiten aquests temps narratiu per innovar en la psicologització dels personatges i donar a l’òpera un encant sensual aclaparador.

Però el Protector també queda encantat per les habilitats del Noi. Quan comença a sospitar que entre el jove i la seva dona hi ha hagut sexe, desafia el Noi al bosc, però, alhora, el besa, per la màgica impressió que li causa el personatge. Aquí, la música es torna nebulosa i desperta EL sentiment de perill, una sensació ambigua que pot suggerir les ganes de jugar amb la sensualitat del Noi, o bé les ganes d’humiliar-lo. Els fets es precipitaran i el Protector voldrà matar el Noi.

L’obra, finalment, tracta de l’alliberament sexual de la dona, en aquest cas, Agnès, però també es podria aplicar a un home”, diu Barbara Hannigan. Tanmateix, parla també de l’abús de poder, perquè el Protector sobrepassa els límits matant el Noi i fent que Agnès es mengi el seu cor cuinat –seguint els fets segons els quals el Senyor de Rosselló ofereix el cor de Cabestany a la seva esposa. Agnès, per mantenir el gust de l’estimat als seus llavis, declara que no tornarà a menjar ni beure i, fugint de la ira del seu marit, es llença pel balcó.

La música de Benjamin és, per a la crítica internacional, “el triomf del llenguatge musical modern”, una obra “exquisida”, “immaculada”, amb les seves denses harmonies, línies nerviosos i erupcions, però també mantenint el lirisme i els gestos amples que faria un pintor. De fet, la línia vocal té un ritme moderat, però sense arribar a arrossegar-se. Es detecta un compositor que ha treballat profundament els detalls perquè cada element sigui expressiu i veritable. Fins i tot, quan genera tensió, aconsegueix transmetre bellesa i entusiasme. Alex Ross escrivia que “la partitura està lliure de clitxés”, en una música que és capaç d’integrar tot el llegat del segle XX i projectar-se cap al XXI, debatent-se entre la consonància i la dissonància. Però, com afirma Ross, les dissonàncies de Benjamin no són com les de Lulu, plenes de terror, sinó que “tenen una lògica orgànica i tendeixen a resoldre’s en intervals simples”. Així, combina la tonalitat amb l’atonalitat, sense abandonar la cerca de la puresa. És interessant el fet que Benjamin incorpori instruments com esquellots, mandolines o una harmònica de vidre en una orquestra tradicional.

La versió semiescenificada del Gran Teatre del Liceu es basarà en la canònica de Katie Mitchell, que va presentar l’obra en la seva estrena el 2012 al Festival d’Aix-en-Provence.

 

Els intèrprets

Ens trobarem amb Barbara Hannigan en el paper d’Agnès. És una soprano que reté la puresa musical i té un control intel·lectual de les emocions que ha de manifestar, amb una reacció física corprenedora -de fet, és una gran Lulu. El rol del Protector el durà a terme el baríton Christopher Purves que, amb la seva veu estentòria, imprimeix una imponent fatxenderia, projectant les paraules amb una claredat esfereïdora. Tim Mead serà el Noi, un contratenor amb un so pur, que emet unes frases profundament expressives i executa ornaments haendelians teixits finament per Benjamin. Completen el cast la mezzo Victoria Simmons, com a Marie i Àngel 2, i el tenor de veu potent Robert Murray (John i Àngel 3), que ofereix unes interpretacions viscerals.

El mateix George Benjamin serà l’encarregat de dirigir l’òpera, la part instrumental de la qual interpretarà la Mahler Chamber Orchestra, que vam sentir aquest mes de gener al Palau amb Mitsuko Uchida. L’MCO, coneguda per la seva passió i creativitat, es va fundar el 1997 amb el propòsit compartit de ser un conjunt lliure i internacional. És un col·lectiu nòmada de músics excepcionals, format per 45 membres de vint països diferents, que es reuneixen per fer gires per tot el món. L’orquestra està en gira prop de 180 dies l’any i ha actuat en 35 països dels cinc continents..

La direcció és a càrrec d’un equip gestor i de la Junta Directiva de l’orquestra, però totes les decisions es prenen democràticament, amb la participació dels músics. L’ànima de la Mahler Chamber Orchestra és la seva passió per la música de cambra, i el seu repertori es fonamenta en el Classicisme vienès i el primer Romanticisme, a més d’algunes obres contemporànies i estrenes mundials. El desig d’aprofundir en el contacte amb el públic ha inspirat moltes trobades musicals fora de l’escenari mitjançant diversos projectes per apropar la música i la creativitat a comunitats de tot el planeta.

L’orquestra va rebre el suport artístic més important del seu fundador, Claudio Abbado, i del seu director honorífic, Daniel Harding. La pianista Mitsuko Uchida, la violinista Isabelle Faust i els directors Daniele Gatti i Teodor Currentzis en són col·laboradors artístics. Segons Russell Pratt, els membres de l’MCO toquen amb una “actitud dura com un diamant”.

Aina Vega i Rofes
Núvol