Cerca de notícies

Enquesta

Wagner i Barcelona: Mística i Passió

2/3/2016 |

 

El passat diumenge 28 de febrer va tenir lloc la primera funció de Götterdämmerung (1848/74), l’última òpera que conforma, juntament amb Das Rheingold (1869), Die Walküre (1856) i Siegfried (1871), la tetralogia Der Ring des Nibelungen. Totes elles s’han representat consecutivament al Liceu des del setembre de l’any 2012, sota la batuta de Josep Pons i amb la direcció escènica de Robert Carsen.

El 17 d’agost de 1876, Bayreuth va acollir la primera representació de Der Ring des Nibelungen, obra titànica, fruit de vint-i-cinc anys de treball de Richard Wagner. És prou coneguda la repercussió que ell i la seva música, concebuts pràcticament com un mateix ens, van tenir sobre el món cultural europeu. És per això que en aquesta data es va inaugurar quelcom místic per a molts, i és que veure la Tetralogia pot ser una vivència fins i tot religiosa. Som fills de Wagner: amb ell, molts aspectes de la música, el teatre i la manera de viure’ls van canviar gràcies al desenvolupament de la Gesamtkunstwerk, l’obra d’art total. Molts aspectes que el feien nou ja són nostres i ara ens sobten algunes coses que llavors eren normals. A més a més, va deixar una gran herència també a través de músics dels quals va ser pare i enemic a la vegada, donant-los ales i aclaparant-los al mateix temps. La música, la nostra música, no va ser mai la mateixa després d’aquest tità, i diumenge a la nit va quedar demostrat que continua sent un terratrèmol que ens agita.

La figura de Wagner, com la de moltes persones de vida intensa, està envoltada de controvèrsia. El compositor va estar en les dues cares de la moneda: va conèixer la misèria i l’opulència, i tanmateix va tenir el valor d’imposar-se com a artista malgrat les adversitats. La música, com els colors, no entén d’ideologies per ella mateixa. És per això que considero que la posada en escena de Robert Carsen, amb gran presència d’uniformes militars, afavoreix la senzilla i massa habitual analogia entre el compositor i els conflictes bèl·lics de la primera meitat del segle XX. Potser resultaria enriquidor enfocar Der Ring des Nibelungen amb una òptica que emfasitzés alguna altra de les seves possibilitats i qualitats: herois, heroïnes, antagonistes, guanys, pèrdues i, sobretot, passions que déus i humans compartim. No obstant això, la seva proposta va ser interessant: va acompanyar el relat amb sensibilitat, riquesa simbòlica, mesura i dosis d’espectacularitat.

Pel que fa als cantants, Lance Ryan es va convertir en un Siegfried molt complet i expressiu, digne d’algú que no coneix la por: va demostrar potència en l’amplitud de registre i versatilitat que demana el personatge. Iréne Theorin va encarnar Brünnhilde amb heroïcitat i amb una força vocal espectacular, i també va mostrar registres dinàmics molt més subtils, demostrant sensibilitat i musicalitat. Pel que fa a Hagen, Eric Halfvarson va substituir Hans-Peter König, que estava indisposat. Va sorprendre l’aparent facilitat amb què es va posar en la pell del malvat, i la qualitat, vocal i escènica, que es va desprendre de la seva actuació. Juntament amb Jacquelyn Wagner i Samuel Youn, els antagonistes del relat van quedar perfectament tintats. En resum, l’elenc que dóna vida a aquesta producció és, en general, un luxe.

L’Orquestra del Gran Teatre del Liceu es va mostrar molt expressiva, i la lectura de Josep Pons va ser interessant i sensible, desgranant la complexitat de la música, fent-la accessible i fàcil de relacionar amb les altres peces que conformen la Tetralogia, mitjançant els Leitmotiv. El mateix es pot dir del Cor que, amb potència, calidesa i presència va donar encara més matisos a l’obra d’art que van construir entre tots.

Al llarg de la vetllada va quedar clar que Barcelona és una ciutat wagneriana. Des del públic, amb Götterdämerung es va viure una espècie de catarsi col·lectiva: hi va haver aplaudiments i ovacions no només al final de la funció, sinó cada vegada que Pons pujava al podi, i després de cada acte. Hi ha dies en què la música es transforma en alguna cosa més, i així és com va ser en l’emocionant cloenda d’un viatge que no s’oblidarà mai.

Maika Casalí
Núvol