Cerca de notícies

Enquesta

Coses per fer

17/4/2004 |

 

El Palau de la Música Catalana inaugura dijous vinent l'ampliació de les seves instal·lacions; enguany l'Auditori celebra els cinc anys de la seva posada en marxa, mentre que ja han començat (per fi!) les obres de la Sala de Cambra; el Liceu ha recordat amb l'agenda ben curulla d'activitats els 10 anys de l'incendi que va destruir el coliseu de la Rambla. Sens dubte, aquest 2004 ofereix un alineament de fites en els tres grans espais de la música a casa nostra que convida a una reflexió sobre què si fa i què s'hauria de fer, reflexió que esperem que també facin els responsables de Cultura de les nostres administracions, sobretot la Generalitat: deprimeix una mica observar que la conselleria del ram ha estat la menys activa en els primers mesos del govern. Declaracions d'intencions més o menys boniques, però de decisions, ben poques.
En una època en què la cultura sembla que es valori més per les xifres que pels continguts, els balanços dels tres equipaments són globalment positius: el Liceu viu a la cresta de l'onada pel que fa a abonats i entrades venudes, el vaixell insígnia de l'Auditori, l'OBC, ja s'ha consolidat a la seva nova llar i també ha experimentat un creixement positiu, mentre que el Palau ha aguantat més que bé la competència de la sala del carrer Lepant i, a sobre, ha modernitzat l'espai sense perdre el valor capital de l'encant inimitable que li va conferir Domènech i Montaner. Tot plegat, sembla una invitació al cofoisme, sentiment estèril, i perillós, de cara als polítics que no volen mullar-se en territoris movedissos com els de la cultura: si tot va bé, no ho toquem. Tot al contrari, millorem-ho.
ON ÉS LA TELE?
Els responsables mateixos del Liceu ja han avisat que el teatre està tocant sostre, és a dir, que no pot augmentar l'oferta per satisfer tota la demanda que rep sense comprometre el nivell artístic. De fet, després d'anys i panys d'escoltar la bajanada que l'òpera és només un espectacle per a rics, no deixa de ser gratificant comprovar que ara el problema és adquirir a temps una entrada abans que s'acabin. El teatre ha aconseguit un bon equilibri entre les aportacions públiques i els recursos propis (taquillatge i patrocinadors, entre d'altres) però, no ens enganyem, el seu pressupost, vist a escala europea, no és pas gaire generós. I aquesta és la clau de volta per situar el Liceu en el primer pla de l'escena internacional, per a la qual cosa és bàsic que, d'una vegada per totes, les forces estables de la casa, el cor, però sobretot l'orquestra, tinguin un nivell equiparable a les formacions dels altres teatres. Hi ha hagut avanços i èxits puntuals, però també excessius alts i baixos, encara estem ben lluny del que seria desitjable, per tant, el nou director musical, Sebastian Weigle, tindrà molta feina.
Pel que fa a l'accessibilitat als espectacles produïts a la casa, la publicació de nous devedés gravats al Liceu és una bona notícia: no debades estem davant un format que experimenta un creixement espectacular arreu del món. Per desgràcia, un altre canal esplèndid per fer arribar l'òpera a moltes llars, la televisió, és d'una irregularitat exasperant. Televisió de Catalunya comença demà a emetre, amb un retard escandalós, òperes enregistrades fa dos anys, això sí, a mitjanit. ¿És forassenyat demanar que no les amagui amb nocturnitat i traïdoria en horaris indecents, sinó que aposti amb fermesa, per la seva condició de servei públic, i ofereixi aquests fruits del treball d'un teatre no menys públic per TV3 i en horari de màxima audiència? ¿No seria aquesta una manera immillorable de satisfer l'interès de tots aquells que no poden anar al Liceu i, alhora, crear noves aficions?
Queda, però, una altra qüestió, bàsica per dur una V.O.S. (vida operísticament sana): un segon teatre de mides més reduïdes per representar tota aquella immensa part del repertori (del barroc a l'òpera de cambra contemporània) que no té cabuda al Liceu i que hauria de servir de plataforma per als joves valors, musicals i teatrals, que, d'altra forma, tenen les vies de sortida professional molt limitades. Per desgràcia, per molts, el Liceu ja és més que suficient per cobrir l'expedient operístic, cosa que no deixa de ser una visió ben pobra.
La decisió de tirar endavant les obres de la Sala de Cambra a l'Auditori sense esperar que arribés l'aportació del ministeri de Cultura suposa un pas més en l'acabament d'un espai que, per si no ho havíem dit mai, estava a mitges. Ara falta saber què passarà quan tot ja estigui a punt -la nova sala, l'Esmuc i el Museu de la Música, al costat de la Sala Simfònica; pel que fa a l'orgue, potser més val que no somiem truites. ¿Tindrem una veritable ciutat de la música, amb una política coordinada entre els seus diferents elements i una direcció artística definida, o un simple receptacle? Dit d'una altra forma: ¿hi haurà una oferta pública de música més enllà de la protagonitzada per l'OBC?
És bo de recordar en aquesta línia l'informe que Josep Lloret, una de les persones que, si no existís, la nostra vida musical l'hauria d'inventar amb urgència, va fer fa quatre anys en el seu fugaç pas com a director artístic d'Auditori XXI. L'estudi constatava els dèficits a la ciutat en concerts de piano, lied i cambra, els alts preus de les localitats, l'estancament del públic assistent i l'escassa presència dels músics del país, dèficits que els diversos cicles creats van voler afrontar. La cancel·lació prematura va tallar la progressió d'una feina que tenia punts ben positius, tot i que hi ha hagut parts del discurs que han tingut continuïtat, sobretot pel que fa a la captació dels nous públics a través de les activitats pedagògiques i els concerts familiars. Auditori, Liceu i Palau veuen com les seves ofertes en aquest camp s'omplen en un tres i no res, un senyal esperançador per aconseguir que d'aquí a 15 anys no només hi hagi cabells blancs a les sales. Un petit apunt només, l'atenció als infants no ens fa oblidar un públic tant o més difícil, l'adolescent?
AFERS CORALS
Hi ha hagut cicles privats com Ibercàmera que han recollit en certa manera el guant i han creat una temporada de cambra que, amb paciència i intel·ligència, segur que es consolidarà: Josep Maria Prat ens comentava amb compartible satisfacció que per a un concert com el del Quartet Alban Berg el novíssim Petit Palau s'hauria quedat així, petit. El Palau mateix no va tenir paciència en el mai prou plorat cicle de lied, cicle que, lloats siguin els déus, s'anuncia que tornarà. Més enllà, però, del gran ventall programador que ara ofereix l'edifici modernista -aquest sí que té orgue ara!-, el Palau té un altre component bàsic, el de llar de l'Orfeó Català, el Cor de Cambra i les altres formacions vocals que basteixen un no menys destacat edifici musical. Amb Josep Vila, l'Orfeó ha arribat a un nivell magnífic que no només s'hauria de traslladar a una política discogràfica, com va anunciar Fèlix Millet, sinó també a una presència internacional més important: el cor té qualitat més que contrastada per protagonitzar produccions amb orquestres de fora, com ha fet manta vegades en el passat. Pel que fa al Cor de Cambra, ¿no seria ja moment de deixar-se de subterfugis i professionalitzar-lo del tot?
Segur que ens deixem coses al tinter -com el Fòrum, tot i que sembla més un parc d'atraccions amb un Grec recautxutat per fer bonic que no pas una iniciativa que deixi pòsit-. Segur que hi ha molt a celebrar, però encara hi ha molt més per fer.

Xavier Cester
Avui