Cerca de notícies

Enquesta

Nous formats? I què en farem, dels antics?

25/2/2016 |

 

El passat mes d’agost, John Gilhooly, director del Wigmore Hall de Londres, va publicar l’article “Don’t let the song recital become an endangered species” i una esgarrifança va recórrer la pell del petit món de Lied: si Gilhooly adverteix que tenim un problema és molt probable que tinguem un problema.

No era el primer que en parlava, és clar. Altres veus autoritzades com la del baríton Thomas Quasthoff fa temps que ho fan i a casa nostra, on l’oferta liederística és tan minsa, el debat és consubstancial a la cosa. També hi ha veus que discrepen i no pensen que el Lied estigui en crisi; és el cas, per exemple, del baríton Flor ian Boesch o d’Antonio Moral, director del cicle de Lied del Teatro de la Zarzuela. La majoria dels implicats, però, estan amoïnats pel que Gilhooly va denunciar en el seu article: “El nombre de recitals de cançó a Europa està disminuint clarament i això és un problema que no ens podem permetre d’ignorar”. El director del Wigmore Hall és optimista: “La bona notícia és que aquesta tendència no és ni inevitable ni irreversible”. Per canviar aquesta propensió, Gilhooly i d’altres programadors implementen mesures que, grosso modo, podem resumir en quatre línies:

a) Programes educatius. Gairebé totes les temporades i festivals tenen programes educatius o activitats per difondre el Lied; per a nens i per adults, per a qui no coneix el gènere i per a aficionats, amb plantejaments ben diferents depenent del context. Per exemple, si preguntem a cantants o aficionats alemanys de més de quaranta anys ens expliquen que a escola havien après molts poemes que més tard s’havien trobat convertits en cançó i que actualment els nens alemanys ja no n’aprenen; en un context germanoparlant, la formació mira de recuperar aquest vincle. Entre nosaltres, en canvi, els esforços s’orienten sobretot a fer conèixer el gènere: com podem saber si ens agrada una cosa que no sabem que existeix?

b) Bona programació. Sembla una obvietat, s’han d’oferir els millors intèrprets a l’abast de cada programador. Però John Gilhooly posa el dit a la nafra: “Això contrasta amb la tendència dels promotors en alguna ciutat a programar vuit recitals durant una temporada, quatre dels quals els fan cantants d’òpera que rarament fan recitals i habitualment pugen a l’escenari amb programes que no s’han acabat de preparar. Si la teva primera experiència en un recital és amb algú que surt del pas amb peces que amb prou feines coneix, perquè hi hauries de tornar?”. Francament, ja m’agradaria que els auditoris públics més propers fessin aquests vuit recitals, ni que fos amb quatre cantants passavolants, si els altres quatre fossin bons cantants. Però penso que Gilhooly l’encerta plenament en el seu diagnòstic: algú que no sigui un bon cantant de Lied (no és incompatible amb ser un bon cantant d’òpera) pot fer fugir al públic nouvingut més voluntariós, més ràpidament com més prestigi tingui.

c) Atenció a l’espectador. Una altra obvietat: cuidar els espectadors hauria de ser prioritari a qualsevol activitat que en tingui. Sales amb bona acústica, bons programes de mà que incloguin els textos i les traduccions, una il·luminació adequada per a llegir-los. Res d’excepcional, aquest objectiu no hauria de ser difícil d’aconseguir. Em pregunto perquè, a la pràctica, costa tant.

d) Captar nous espectadors. Ah, arribem al punt més complicat! Ja hem vist que sabem què fer amb el públic que assisteix als recitals però, com aconseguim que algú hi vagi per primer cop? Les diferents opcions passen sempre per fer els recitals més accessibles: millorar-ne la difusió, flexibilitzar la política de preus i… atenció, que arriben les paraules màgiques: els nous formats, pensats pels nous públics.

El plantejament, molt simplificat (i caricaturitzat), seria el següent: cal trobar nous espectadors i cal trobar-los sobretot entre els joves, la franja d’edat menys freqüent entre el públic. I sembla ser que els joves el que volen és interactuar amb els músics i participar activament en els concerts, no estan per això tan avorridot que veuen a les pel·lícules. Nous públics s’oposa a públic tradicional; els nous públics són variats i modernets, el públic tradicional és monolític i carca. Servidora era jove quan va començar a anar a recitals però el temps passa, ai las!, i per edat i trajectòria espectadora em correspon ser tradicional, què hi farem!

Els nous formats (no tan nous, alguns d’ells ja existien fa deu anys) van des de presentar les cançons abans d’interpretar-les fins a tocar als auditoris que freqüenten els joves (siguin discoteques, bars o antigues fàbriques recuperades); de fer dramatitzacions que incorporen actors o dansa als concerts fins a fusionar el gènere amb els gèneres que freqüenten els joves. Qualsevol cosa que allunyi els recitals dels “tics classistes i cultes” que els envolten, com es va publicar fa no gaire en una revista veïna. Això del classisme em fa molta mandra, de tant com se n’ha parlat, i no tinc paraules per expressar la meva sorpresa davant del retret “culte”. De vegades, els nous formats em recorden les estratègies de les nostres mares perquè ens mengéssim la verdura. Que si arrebossats, que si cremes amb molt de formatge, que si un trosset de pa acompanyant cada mos… Però l’objectiu quin era? que ens mengéssim els espinacs o que ens agradessin els espinacs? Benvinguts siguin els nous formats; els he tastat gairebé tots i penso que uns funcionen millor que d’altres però també penso que ampliar l’oferta és positiu i el temps dirà què passa amb els espinacs.

Em permeteu, però, que faci una defensa del format tradicional? Que miri d’explicar per què hi ha coses que tal vegada ja estan bé com estan? Abans he marcat amb cursiva i dues expressions: “interactuar amb els músics” i “participar activament en el concert”. Els espectadors d’un recital de Lied fan totes dues coses. Potser no tots, sempre hi ha qui repassa mentalment la llista de la compra (jo mateixa quan estic massa cansada per concentrar-me en uns intèrprets que no m’enganxen) o fa una becaina, però els espectadors escolten, per definició és una activitat voluntària.

I pregunteu a qualsevol cantant o pianista si els arriba o no informació del públic, veureu com la majoria us diuen que sí, que noten si la música agrada o no agrada, i que necessiten aquesta comunicació. Ara, que tot això els espectadors ho fan en silenci, per no molestar. Si jo canto en un concert de Bruce Springsteen (que sí, que hi vaig) no em sento ni jo mateixa. Si taral·lejo un Lied de Schubert, els meus veïns m’odiaran; jo també els odiaria. Si part d’aquest públic potencial jove interpreta la imatge de l’espectador callat i concentrat com avorriment, no estaria bé explicar-los el què està passant realment? Dir-los que les emocions hi són, sovint intenses, tot i que no s’exterioritzin com ells esperen que es faci? Que no hi ha una única manera d’expressar-se? També es discuteix si els cantants o els pianistes han de presentar les obres que cantaran. Penso que depèn molt dels intèrprets i de cada cas; hi ha qui comunica molt bé parlant, seria el cas per exemple de Quasthoff, i hi ha qui no. Anar presentant cançó a cançó pot fer-se feixuc, però quatre paraules prèvies a la interpretació d’un cicle poc conegut pot ajudar a entrar-hi. Els intèrprets que no s’hi senten còmodes normalment no parlen, però fins i tot els cantants més extrovertits es reprimeixen de vegades fins que acaba el programa oficial -recordo algú que va deixar anar un “per fi puc parlar!” molt expressiu. Per què no havia dit res fins aquell moment? Segurament, per no desconcentrar-se, o per no desconcentrar el públic. Ha tornat a sortir la paraula clau, concentració.

Potser cal acceptar que un recital de Lied exigeix concentració. També l’exigeix qualsevol altre gènere musical, no cal dir-ho; la diferència és que si algú perd el fil durant uns minuts en una òpera, quan hi torni podrà seguir-la sense problemes, però si el perd en una cançó, quan hi torni se n’haurà perdut un parell. Per això, per no alterar la concentració, els programes de mà demanen que es tombin els fulls en silenci i no s’aplaudeix entre cançons d’un bloc… Perepunyetes? Segurament. Però fixeu-vos en les cares de felicitat de la gent quan surt d’un bon recital!

Hi ha d’altres coses en el protocol d’un recital que trobo no tenen més importància; si un cantant es troba a gust amb frac, que surti amb frac, i si s’estima més anar en cos de camisa, que hi vagi. Si un espectador vol fer fotos en acabat del concert, durant les salutacions, que en faci. Portarà això més gent jove a l’auditori? No ho sé. No fa gaire que xerrava amb un duo, molt jove, sobre aquest tema; quan els vaig preguntar què pensaven que es podia fer per atreure més públic als recitals van respondre immediatament: fer-ne més. Que hi siguin, que s’anunciïn, que tothom sàpiga que es fan. El problema del públic, com bé sabeu, afecta a la música clàssica en general; moltes de les reflexions que he recollit en aquest article serveixen també per a qualsevol altre gènere; mireu sinó aquest article.

Per acabar, m’agradaria cridar la vostra atenció sobre dos d’aquests gèneres, també minoritaris, com son la música barroca i la música de nova creació. Us heu fixat quanta gent jove hi ha als concerts?

Sílvia Pujalte
Núvol