NOTÍCIA

“La construcció tan intel·ligent que Brahms va fer de la música i la passió amb què va utilitzar aquesta intel·ligència són una oportunitat idònia per treballar la connexió amb l’orquestra i aconseguir un so vinculat a les emocions”, va assegurar Ono ahir en acabar l’assaig. “El que jo aporto a l’orquestra –va afegir– no és una comunicació a través del gest, o no només això. El gest amb la batuta... això no és res. El que em converteix en director és la meva capacitat de comunicar emocions, de proporcionar als músics en determinats intervals maneres de connectar amb aspectes emocionals de si mateixos. Per exemple, portant-los a un particular punt d’atac en la música jocosa d’aquesta simfonia de Brahms; o de dur-los a tancar els ulls en els passatges lents. De vegades tanquem els ulls i... toquem junts. És així com s’ha de construir la relació”.

Recentment guardonat amb l’ Asahi de les arts (el Nobel japonès) –“no m’ho esperava, ara sé el que significa rebre aquest premi”, va manifestar–, el mestre Ono va dedicar força temps a explicar la seva tasca davant l’OBC, un conjunt del qual va lloar la secció de baixos, “a partir dels quals tota la resta flueix de manera activa”.

“El que demano als músics és que s’escoltin més. És més important escoltar que tocar, és així com el so es converteix en una unitat. Avui he intentat no tocar d’una determinada manera sinó sentir més la música, que la comunicació entre nosaltres arribés a través del so; aquest és l’espai de comunicació: trobar les emocions a través dels sentits i no pel gest del director. És el que marca la diferència entre una orquestra que toca i una orquestra que sent. Per mi és un procés meravellós, per això m’encanta tenir l’oportunitat d’estar amb ells”.

Acabat d’aterrar de consecutius viatges entre Lió, Tòquio i Brussel·les, on tira endavant els seus compromisos –és titular de la Simfònica Metropolitana de Tòquio i continua dirigint l’ Òpera Nacional de Lió–, Ono va comentar el vincle que uneix la resta de peces que completen el programa d’aquesta setmana: Manfred Suite, la música de ballet que Xavier Montsalvatge va estrenar a Barcelona el 1945, i el Concert per a piano de Schumann, amb el cubà ­Jorge Luis Prats com a solista convidat. “Montsalvatge és dels com­positors més emocionals i sensibles, i la desesperació de Manfred, basada en el poema de Lord Byron, Schumann la comparteix amb ell”, apuntà.

Barcelona no haurà d’esperar tant per als pròxims concerts que dirigirà Ono a L’Auditori. Després de passar dues setmanes més a Tòquio, tornarà per interpretar la Cinquena de Prokófiev i el Concert per a violoncel de Dvorak amb Gautier Capuçon (dies 11, 12 i 13 de març). I la setmana següent farà la Simfoniade Xostakóvitx, que serà un debut per l’OBC.

Precisament Xostakóvitx –juntament amb Mahler– serà un altre dels focus de treball de l’orquestra, que la temporada que ve n’interpretarà les simfonies núm. 4, 6 i 8. Ono s’ocuparà personalment de la Sisena, que anirà precedida del cicle de lieder Des Knaben Wunderhorn de Mahler, cosa que permetrà veure com conviuen els dos compositors. Per cert, que el cicle de Mahler l’assumeix el baríton Thomas Hampson, i per Ono és “un privilegi que hagi acceptat fer aquest projecte”.

“Aquests grans simfonistes que són Mahler i Xostakóvitx són dos canals a través dels quals una orquestra com l’OBC necessita expressar-se. Són com germans, tenen una estreta relació, comparteixen el simfonisme gegantí i és ben coneguda la influència que Xostakóvitx va rebre de Mahler en la instrumentació de vents”, va apuntar.