El 1990 naixia, impulsat per Jordi Casas, un cor que tenia com a objectiu esdevenir un grup vocal versàtil, capaç d’abordar un ampli espectre estilístic amb la màxima exigència i qualitat i omplir la incomprensible mancança al país (més enllà del cas específic del Liceu) d’un cor professional. El Cor de Cambra del Palau de la Música ha tancat ara les celebracions del 25è aniversari de la mà del seu titular des del 2011, Josep Vila i Casañas, a l’espera de qui serà, a partir de la temporada vinent, el tercer director en cinc lustres, Simon Halsey.

Una efemèride així bé mereixia una obra ambiciosa on el cor fos el protagonista absolut, requisits que reuneix amb escreix Israel in Egypt de Händel, un oratori atípic entre l’extens (i a casa nostra ben oblidat) catàleg en el gènere del compositor angloalemany. Llàstima que la supressió -cert, habitual- de la primera part, The lamentation of the Israelites for the death of Joseph,trunqués l’estructura tripartida, amb un cant de deploració i un d’exultació emmarcant una part narrativa.

Fos com fos, el Cor de Cambra del Palau va tenir moltes oportunitats per mostrar la seva qualitat, sonant amb precisió i homogeneïtat i arribant sense defallir fins al final, mentre que les breus parts per a solistes van estar cobertes amb solvència per cantaires del mateix grup. L’acompanyament de Vespres d’Arnadí, el conjunt instrumental creat per Dani Espasa, es va integrar sense problemes en una versió ben mesurada, on tot sonava al seu lloc, però a la qual va faltar més tensió. Això va ser més evident en un en excés plàcid Exodus, amb un discurs truncat per llargues pauses entre números. L’adrenalina va pujar a Moses’ song (amb alguns números retallats) fins a arribar a una conclusió adequadament majestuosa. En acabar, l’abraçada entre Vila i Casas va ser un moment emotiu al mateix temps que el símbol del final d’una era.