Cerca de notícies

Enquesta

David Padrós, in memoriam

15/2/2016 |

 

La mort inesperada del gran compositor català David Padrós, artista d’una noble sensibilitat i també d’una austeritat corprenedora, ens ha deixat un gran buit al cor. Immers en la tristesa pròpia d’aquest moments, sento la necessitat de recordar el David Padrós pedagog, l’activitat on segurament hi esmerçà més energies durant les darreres dècades de la seva vida, l’època en la qual el vaig conèixer, primer com a alumne i després com a amic.

En David fou el meu primer professor de composició a Barcelona entre els anys 1999 i el 2002. I li estic profundament agraït per haver fet aflorar el meu esperit creatiu. I crec que aquest és un sentiment compartit per tots els amics compositors i pianistes que formem la seva extensa família d’antics alumnes.

David Padrós era un pedagog excepcional: constant, sincer i valent. A cada classe posava totes les seves energies al servei del procés creatiu de l’alumne, sense apriorismes, sense esquemes pedagògics preconcebuts. Talment semblava descobrir un món nou cada cop que analitzava els progressos realitzats pel deixeble. D’aquesta manera, cada classe era única, irrepetible.

Sempre començava amb breu però atenta lectura del fragment de partitura compost per l’alumne. En aquest moment de concentració extrema, en el qual la vibració pampalluguejant dels seus ulls llegint la partitura desbordava les seves petites parpelles, el temps semblava aturar-se. El pati interior de la seva casa del número 213 del carrer Rosselló, sovint assoleiat i desbordant de vegetació era, a contrallum, el permanent marc de fons de la seva ondulada i hieràtica silueta. Aquells instants lleugerament angoixants em preguntava sovint què passava pel seu cap, com estaria percebent el nou material que li presentava. I, de sobte, després de quatre o cinc minuts, trencava el silenci amb la seva veu greu, rugosa, càl·lida i lleugerament tensa:

- Ho veus clar, aquí, contrastar la seccio precedent, tan dinàmica, amb aquest nou material?

- …sí, ho veig així.. em sembla prou vibrant, no? -li responia jo, amb el meu orgull de compositor principiant.

- Vols dir? Pensa-hi una mica…

Al cap d’una estona de diàleg, o unes hores més tard un cop ja a casa, acabava veient que el “camp de forces musical” que havia pertorbat en David mereixia ser tractat amb més profunditat, amb més cura, amb més lucidesa; en definitiva, amb més amor. I ha estat precisament aquest amor per la pròpia activitat compositiva, per a cada idea sonora que fem néixer, l’aportació més preuada del seu ensenyament: estimar el que composem, amb totes les nostres forces, amb naturalitat i satisfacció, amb autenticitat. I així, com si es tractés d’un fill, dedicar-li tot el temps que faci falta, bo i permetent que l’activitat creadora es desenvolupi plenament, sense ofecs. Així, a través d’un diàleg intens però pausat, de vegades abrupte, i que constituïa la quasi totalitat de la classe, en David mai no t’imposava solucions concretes, allò que podrien haver estat les “seves solucions”. Si en un primer moment això et podia estressar o fins tot frustrar, al final s’evidenciava que el resultat més efectiu de cada trobada era precisament aquest estat convuls amb què sorties de la classe; el sentiment íntim de la necessitat urgent d’indagar més a fons en les múltiples capes estructurals i sonores de l’obra emergent.

Per al David Padrós, la consistència i la coherència interna del discurs musical era el valor suprem, i el portava a ser especialment curós i sensible en l’estudi i l’anàlisi de la dimensió harmònico-estructural de l’obra en procés de composició. Sovint anàvem a tocar els fragments al seu piano de cua, un Steinway restaurat de principis del S.XX, de tacte lleugeríssim i so penetrant. Les reflexions llavors eren més concretes, i travessaven les fronteres de la pura abstracció per modificar en viu els fragments problemàtics especialment si es tractava d’obres per a piano o de cambra amb piano.

Els anys m’han fet copsar que darrera la seva obra de creació i docència hi era sempre present, com a guia, un ideal d’interconnexió global, orgànica i completa de totes les dimensions sonores i escales temporals de l’obra musical: l’autopoïesi musical.

Per tot, David, gràcies!

Hèctor Parra
Núvol