Com a director d'orquestra va conduir algunes de les formacions més prestigioses i, fins i tot, com a mostra de la seva obertura de mires, el gener del 1986 va estrenar al Teatre de la Vila de París tres obres del músic Frank Zappa, que, a més de rock, també era compositor de música contemporània.

Les reaccions a la mort de Boulez no es van fer esperar. El president de França, François Hollande, va declarar que Boulez havia “fet brillar la música francesa a tot el món” i que “com a compositor i com a director d'orquestra sempre va voler reflexionar sobre la seva època”. Hollande va recordar que la Filharmònica de París, inaugurada fa tot just un any, “deu molt a Boulez”.

El director d'orquestra Daniel Barenboim va declarar que Boulez va ser “un gran col·lega, una ment creativa profundament admirable i un amic proper; sentia amb el cap i pensava amb el cor”.

Per la seva banda, Stéphane Lissner, director de l'Òpera de París, va declarar que Boulez “va ser un dels més grans compositors del segle XX; obres com Répons o Le Marteau Sans Maître romandran per sempre en la història de la música”.

Nascut el 26 de març del 1925 a la localitat francesa de Montbrison, Pierre Boulez era fill d'una família burgesa. Tot i que no tenia antecedents familiars musicals, la seva vocació es va mostrar de manera precoç. Va començar a tocar el piano quan tenia 6 anys i quan en tenia 9 ja era capaç d'interpretar algunes peces de Chopin. 

La música i les matemàtiques estan estretament relacionades, potser per aquest motiu va començar a estudiar aquesta matèria a Saint Etienne i un temps després a Lió. El 1943, però, quan tenia 18 anys, es va traslladar a viure a París on, paradoxalment, no va aconseguir entrar a estudiar al Conservatori Nacional. És possible que l'atzar jugués a favor seu, perquè aquesta circumstància va fer que comencés a estudiar harmonia amb Olivier Messiaen, que de seguida es va adonar de les capacitats musicals i compositives de Boulez i el va animar a investigar nous horitzons. La relació entre el professor i l'alumne es va anar esquerdant a mesura que els punts de vista sobre la la concepció musical es distanciaven.

També va estudiar contrapunt amb Andrée Vaurabourg i tècnica dodecafònica amb René Leibowitz. Amb els anys, va ser un dels principals representants del corrent estètic anomenat serialisme integral, amb altres compositors com ara Karlheinz Stockhausen, Luigi Nono, Ernst Krenek i Milton Babbitt.

El 1946, amb 21 anys, va escriure la seva primera sonata per a piano, una obra que ja va ser considerada radical. Paral·lelament, s'anava guanyant la vida tocant peces lleugeres al Folies Bergère, fins que, al mateix 1946, va entrar a la companyia de teatre de Jean-Louis Barrault, amb qui va col·laborar durant deu anys.

A partir del 1950 va experimentar amb la música aleatòria i va mantenir, per a aquest tema, una fluïda correspondència amb el músic John Cage.

El 1957 va dirigir per primer cop una orquestra simfònica, substituint Hermann Scherchen, i aniria empalmant orquestres de renom: la de Cleveland (1967-1972), la Simfònica de la BBC (1971-1975) i la Filharmònica de Nova York (1971-1977), on va ser el successor de Leonard Bernstein. Entre altres peculiaritats seves dirigint, mai va fer servir la batuta.

El 1970, convidat per l'aleshores president francès Georges Pompidou, va tornar al seu país per fundar el Conjunt Intercontemporani. Un any després va començar a dirigir l'Institut d'Investigació i de Coordinació Acústica de Música. Durant aquesta etapa va treballar en el desenvolupament d'instruments de transformació del so en temps real, basant-se en investigacions científiques. 

A finals de la dècada del 1970 va estar a l'Òpera de París i va esdevenir un puntal del disseny de la política musical francesa, com a consultor de la construcció de la nova òpera de la plaça de la Bastilla i, posteriorment, de la Ciutat de la Música.

Com a director d'orquestra es va especialitzar en autors de la primera meitat del segle XX, com ara Ravel, Debussy, Schoenberg, Stravinski, Bartók, Webern i Varèse. A més, va estrenar obres d'autors com ara Luciano Berio, Karlheinz Stockhausen, David del Puerto, Elliott Carter, Olga Neuwirth, York Höller i el ja esmentat Frank Zappa.