Cerca de notícies

Enquesta

Les cordes de Sirga al Felip Pedrell

17/11/2015 |

 

El Festival Sirga, que té el seu epicentre a Flix, i que desenvolupa la major part de la seva activitat al juliol, ha tornat aquest novembre a Tortosa en el marc del Festival Felip Pedrell. Divendres vam poder sentir, al Conservatori de Tortosa, un concert per a arpa, viola i violoncel que repassava diferents estètiques contemporànies. Més tard va actuar Nou Ensemble.

Van ser una tarda i un vespre intensos al Conservatori de Tortosa. Abans dels concerts, van haver-hi intervencions dels protagonistes del festival per a l’alumnat. Van intervenir el pianista Tomeu Moll, que va presentar el seu disc De Natura Elèctrica, el compositor José Luis Campana va parlar sobre la seva obra Insieme, que s’estrenava en la seva versió en tres moviments aquell vespre, José Pablo Polo, de Nou Ensemble, va comentar el programa del vespre, la violoncel·lista Marie Ythier també presentava disc, Le gest augmenté i, finalment, Aurèlie Communal va exposar tècniques poc convencionals en la interpretació de l’arpa. Unes explicacions que es van agraïr perquè l’arpa és encara un instrument minoritari.

Justament va ser Communal la que va iniciar el primer concert, amb Moment d’hiver, una obra d’Antonin Servière que desplega un bon ventall d’efectes i contrastos. L’obra comença amb una alternança ràpida entre forte i piano per després agafar un element musical i repetir-lo fins que el soroll entra sense pal·liatius en l’atmosfera, en gran part introduït per la percussió de la fusta. Aleshores tornen els contrastos, amb un moment de confort amb pedal greu que es transforma en un acord estrident que es manté fins al final. Offrande, de Michael Jarrel, comença amb una nota que ressona i es repeteix com si fossin gotes d’aigua, fins que arriba una resposta ràpida en piano fent arpegiat. Communal va brodar les notes veloces i gairebé imperceptibles que venien a continuació. La part central de l’obra es basava en un discurs marcat per la insistència que es precipitava en un cluster. Després, contrastos entre tempos tranquils i ràpids que recorrien tot l’àmbit de l’arpa. I, finalment, Refrain, de William Blank, una peça melòdicament molt interessant que sorprenia l’auditor amb ràfegues de sons que omplien tota la sala.

Tot seguit va actuar Francisco José Domínguez Robles amb l’estrena d’Insieme, de Campana. El violista va demostrar una tècnica molt sòlida i capacitat de trobar recursos nous per executar una obra molt virtuosa. El primer moviment començava amb un so estrany que poc a poc es va anar concretant i amb melodies que sonaven com crits i que obligaven a l’intèrpret a fer gestos generosos, per després centrar-se a la zona dels aguts. Cal remarcar la dificultat del segon moviment, ja que era tot pizzicato i per resoldre-ho, Domínguez utilitzà una pua de guitarra. Es tractava d’un moviment agressiu, amb crescendi i glissandi cap a l’agut fins que el so s’extingeix. El tercer moviment combinava melodies amables amb xiscles a les cordes, una música que té ressonàncies afroamericanes, amb accents marcats que acabaven configurant una dansa. Campana va confessar haver-se inspirat en Francis Bacon per compondre l’obra.

I, finalment, va actuar Marie Ythier, amb tres obres per a violoncel i electrònica que formen part del disc que presentava en primícia, Le gest augmenté, que està gravat amb un prototip informàtic nou per tal que es pugui sentir l’espacialització del so amb un reproductor normal, sense acusmònium. En realitat eren dos intèrprets, ella i Étienne Graindorge a l’electrònica. En primer lloc va tocar El afilador, d’Antonio Juan Marcos, una obra que s’iniciava amb un so indeterminat però que s’acostava al d’una flauta de pan, com el de que feia l’esmolet per anunciar la seva presència, i l’obra es cloïa amb la mateixa sensació auditiva. En el decurs de la peça es generaven melodies amb electrònica a temps real, experimentant amb textures com la granulosa, l’aquàtica i la llisa en el so expandit. Com en tot el concert, vam poder gaudir d’una classe magistral de tècniques no convencionals. Va sorprendre l’acció de polsar la corda amb el botó de l’arc en un moment de glissando. La segona obra fou La naissance des mots, de la compositora catalana Núria Giménez, que explorava com el violoncel es pot acostar a la veu humana. Es podia percebre lleugerament la masculina en els greus i la femenina en els aguts, en una obra on l’electrònica generava suspens i el so s’anava aprimant i fent més gruixut fins que s’extingí. Finalment, Zamyad, d’Alireza Farhang, es basava en la repetició tant melòdica com rítmica fins que una nota llarga va trencar el patró. L’electrònica també responia en temps real al so del violoncel que, després de tocar notes molt agudes, feia un crescendo final amb un moviment més ample, amb un gest “augmentat”. 

Aina Vega Rofes
Núvol