Aquest edifici d’aire industrial ja va ser seu fa quatre anys de l’èxit de la posada en escena que Padrissa va fer de Sontag, una producció de nou hores de l’última part de la magna obra de Stockhausen Licht. Un posterior èxit amb Parsifal va propiciar l’encàrrec d’aquest Cellini, pensat per al renovat teatre, que havien d’inaugurar Angela Merkel i la recentment elegida alcaldessa Henriette Rilke, que encara no s’ha recuperat de les lesions que li va ocasionar fa menys d’un mes l’atac d’un fanàtic xenòfob.

PRODUCCIÓ ARRISCADA

El canvi d’escenari va obligar La Fura a readaptar el projecte, cosa que va suposar un estímul per a la desbordant imaginació del director. Les 16 columnes de la sala i l’amplada de 40 metres de la boca de l’escenari van obligar a fer un esforç suplementari. Per començar, l’orquestra i cors, molt ben dirigits per François-Xavier Roth, es van situar al fons de l’escenari per projectar una sonoritat més bona. L’estratègia va funcionar, així com també l’objectiu d’oferir una visió més completa de l’escultor renaixentista. El públic va disfrutar d’aquest muntatge de renovada i polida estètica furera, en què el grup va desplegar força visual i una gran agilitat narrativa.

Per superar el repte, Padrissa ha recorregut a l’autobiografia 'Vida de l’artista florentí', i ha centrat el relat en les tres capes superposades de la història: el Carnaval, la intriga amorosa i la relacionada amb l’art, el poder i el paper corruptor dels mecenes encapçalats pel Papa Climent VII (Nikolai Didenko). El trio format per Cellini (un bon Ferdinand von Bothmer), Teresa (esplèndida Emily Hindrichs) i Fieramosca (Nikolai Borchev) segueix capitalitzant el desenvolupament de la trama, però el muntatge incorpora aportacions que no apareixen en el llibret i que ajuden a configurar un complementari relat paral·lel.