Cerca de notícies

Enquesta

El caos i l’ordre

13/11/2015 |

 

Escric aquestes línies dedicades a l’òpera Benvenuto Cellini d’Hector Berlioz des de Venècia. Estic fent els últims retocs a la instal·lació titulada Together que he fet per a la basílica de San Giorgio Maggiore i que inauguraré dins dels actes de la 56a Biennal de Venècia 2015.

Estranya coincidència pensar en Benvenuto Cellini des d’aquest bellíssim espai creat pel seu coetani, l’arquitecte Andrea Palladio, per a la comunitat benedictina de l’illa de San Giorgio Maggiore.

Amb molt poca diferència d’edat, Cellini i Palladio van néixer i van morir dins del segle XVI i, amb ell, van deixar testimoniatge de l’extraordinària energia amb què van viure la creació i el pensament durant aquest període de la història d’Itàlia.

L’òpera de Berlioz es desenvolupa i incideix de manera molt precisa en la idea principal que rau en tot acte creatiu: el caos en relació amb l’ordre.

Els personatges que desfilen per l’òpera de Berlioz són arquetips de la nostra societat que tots hem conegut, amb un nom o un altre. Homes i dones que assumeixen de manera obsessiva i inevitable el seu rol dins d’una acció que va transcorrent fins a convertir-los, segons la situació, en herois o vilans: el col·leccionista poderós, el mercader cobdiciós, l’artista rival en disputa per l’encàrrec, l’amor i el desamor, els ajudants fidels, els tècnics fonedors que reclamen millores econòmiques, la falta de mitjans, la pressió del temps, etcètera.

Tot normal. Com sempre.

Però, de sobte, i sobrevolant tota aquesta adversitat i incomprensió, arriba l’epifania. Apareix l’extraordinària força de l’artista que, en un acte d’audàcia i valentia incomparables, és capaç, arriscant-ho tot, de destruir la seva obra anterior per crear amb aquesta matèria emocional l’obra final i definitiva, una obra que, resumint i sintetitzant tota la tradició, obri nous territoris per a l’experimentació. Increïble! Els italians en deien capolavoro; els francesos, xef-d’oeuvre; els anglesos, masterpiece; els alemanys, Meisterstück, etc. Jo prefereixo dir-ne «miracle».

De nen m’agradava mirar les imatges que il·lustraven els llibres d’història de l’art del meu pare. En aquells llibres, l’art es reduïa essencialment a una cadena d’encerts, una amalgama freda i escarida. Eren llibres que donaven a entendre que la història de l’art era lineal i pura, sense noms ni personatges que poguessin apartar o distreure l’artista de la seva funció creadora.

En aquest recorregut amunt i avall per les imatges sempre apareixia l’artista Benvenuto Cellini representat per dues fotografies: la de la seva increïble escultura en bronze de Perseu i la del petit saler d’or que va fer per a Francesc I… i res més!

Amb la distància dels anys, aquestes dues imatges de Cellini que van il·lustrar la meva infància han anat creixent. Ara em semblen immensos icebergs dels quals només vaig poder entreveure una part petitíssima Berlioz ens ajuda amb la seva música a penetrar en les enigmàtiques aigües de la creació servint-se de Cellini com a metàfora Guiats per ell, celebrem el risc que comporta la creació de tota obra d’art. Descobrim amb ell la passió que flueix de la creació humana nascuda de la fricció entre el caos i l’ordre, entre la llum i l’ombra.

Gràcies al geni d’Hector Berlioz, Benvenuto Cellini ja no és un record vague congelat en un llibre d’història; és, sens dubte, una poderosa imatge de la creació que ens representa a tots.

(Fragment extret del Llibre de temporada 2015-2016, editat per Amics del Liceu amb coproducció amb el Liceu).

Jaume Plensa
Núvol