Al gener va fer deu anys de la mort de Victòria dels Àngels, i els que la van conèixer la recorden encara amb emoció. Perquè tot i la delicadesa de la seva veu i el seu colpidor do artístic, la soprano catalana sembla haver deixat una empremta més profunda en l'aspecte humà que en el, diguem-ne, angelical. És un fet que es constata en cada conversa amb Helena Mora, per exemple. A la presidenta de la Fundació Victòria dels Àngels se li trencava ahir l'ànima en l'homenatge que es va fer a la desapareguda cantant al Palau de la Música, amb motiu de la incorporació d'un bust seu de bronze a la sala Lluís Millet. ­"Què fas posant el bust si només és una cosa de metall?", em diria la Victòria. Doncs el posem perquè estàs envoltada d'amics: Alicia de Larrocha, Rosa Sabaté, Eduard Toldrà, Xavier Montsalvatge, Pau Casals... La sala Millet és com el saló de Maria Vilardell on us reuníeu a prendre el te. Les paraules de Mora arribaven després de la glossa de Jaume Comellas, periodista i biògraf de la soprano, que va insistir en un fet: que Victòria dels Àngels "no era una persona amb interessos, sinó amb afectes". Era això el que la movia. I de fet, sembla que va ser per afecte ­al llavors joveníssim periodista Josep Cuní­ que la soprano barcelonina va decidir tornar al Palau de la Música després de 20 anys de sentir-se ignorada per la sala. Corria el 1977, recorda Cuní...

­Es deuen preguntar què faig jo aquí parlant de Victòria dels Àngels, jo també m'ho pregunto, així doncs, benvinguts al dubte...

Però hi havia una raó poderosa, i és efectivament aquest record vívid que guarda el comunicador del dia que la va conèixer, a l'Estudi Toreski. "Em va convidar a casa seva i la vaig trobar escoltant els Beatles. Em va dir que el fet que no fes música moderna no treia que en gaudís".

La sopranoVictòria dels Àngels ja té el seu lloc entre els bustos de la sala Millet del Palau

Victòria... una moderna total. Doncs bé, quan Catalunya Ràdio li va proporcionar a Cuní una plataforma per enregistrarla al Palau, va ensopegar amb una realitat, i és que la cantant no volia tornar a trepitjar la sala. "En aquesta casa no em volen", recorda que va dir. I ell li va respondre... "Fes-ho llavors per a la ràdio, abstreu-te de les parets".

Vistos des de la distància, eren temps en què el Palau era un gestor de dates sense programació pròpia. Si els promotors no la convidaven, era culpa de la sala? Però no va ser per aquesta reflexió que la gran Victòria dels Àngels va cedir i va tornar a l'auditori que l'havia vist debutar el 1944, amb el conjunt Ars Musicae, abans que la carrera la portés pels millors teatres del món... "Ho faré perquè m'ho demanes tu", es veu que va dir la diva, segons evoca Cuní.

Anècdotes de nivell, oi?, seguides d'un bonic recital, que va ser meitat risc meitat plaer per als intèrprets. "És un honor i un suïcidi cantar davant de la filla de Toldrà...", apuntava el baríton Enric Martínez-Castignani, que es va alternar amb una emocionada Nancy Fabiola Herrera en peces de Toldrà i Montsalvatge. Després va ser la mateixa Victòria qui ens cantava, des d'un vídeo, Damunt de tu només les flors, de Mompou... Shhh! Menys nostàlgia que d'aquí una setmana arrenca el festival Life Victoria.