Amb el Concert d'Aranjuez la guitarra va adquirir el màxim reconeixement a les sales de concert. Dècades després l'obra triomfaria també adaptada a tota mena d'instruments i estils: jazz, pop, rock... «És l'obra espanyola més internacional, la més interpretada i gravada», diu orgullosa Cecilia Rodrigo, filla del compositor i ànima de la Fundació Victoria i Joaquín Rodrigo. «El Concert d'Aranjuez t'arriba al cor, per això tothom vol fer-la seva i portar-la al seu terreny», afegeix. La seva fundació i el Centre de Documentació de l'Orfeó Català han cedit imatges per al reportatge.

L'ORIGEN / Va ser a finals de la guerra civil, durant un dinar amb Sainz de la Maza a casa del marquès de Bolarque, a Sant Sebastià, quan el seu pare va acceptar el desafiament del guitarrista de compondre-li un concert per a guitarra i orquestra. Feia temps que l'intentava convèncer. Dos mesos després, estant al seu estudi del Barri Llatí de París, ciutat on va estudiar amb Paul Dukas, va trobar el famós Adagio. Així ho recorda el compositor al llibre Escritos de Joaquín Rodrigo. «M'havia encapritxat amb la idea a força de jutjar-la difícil, vaig sentir cantar dins meu el tema complet de l'Adagio d'una tirada, sense vacil·lacions, i... de seguida, gairebé sense transició, el del tercer temps. Ràpidament em vaig adonar que l'obra estava feta». La inspiració -«aquella força irresistible i sobrenatural», com la va anomenar Rodrigo- no va tenir res a veure, en canvi, amb la creació del primer moviment. A aquest va arribar «per la reflexió, el càlcul i la voluntat. Va ser l'últim temps de tots tres; vaig acabar l'obra per on l'hauria d'haver començat», va dir el mestre.

Cec des dels tres anys, Rodrigo va compondre l'obra en sistema braille el 1939. Després, com solia fer, la va dictar nota per nota, instrument per instrument a un copista. La partitura la va repassar i la va corregir al final amb la seva dona i estreta col·laboradora, la pianista Victoria Kamhi. «El meu pare no es va imaginar mai la repercussió que tindria la seva obra», afirma Cecilia.Ni tampoc que pogués estrenar-la tan aviat a Espanya. «El 1940 gairebé no hi havia orquestres i la pobresa musical i cultural després d'una guerra era evident».

Però Barcelona, «la ciutat més avantguardista d'Espanya» apunta, s'hi va atrevir. «En la situació en què estava Espanya allò va ser com un miracle», ressalta la filla del compositor, que va acompanyar Sainz de la Maza a l'estrena. Poc després la va interpretar a Madrid i Bilbao.

BARCELONA I LA GUITARRA / «Barcelona des de sempre ha sigut la capital de la guitarra clàssica, encara que molts catalans ho ignoren», diu Fernando Alonso, responsable de la botiga i escola de música Casa Sors. Sainz de la Maza havia viscut a Barcelona. Amic del guitarrista Miquel Llobet, va estudiar composició amb Pahissa i Morera. Per Alonso l'estrena a Barcelona no va ser casual. Fa anys ell va trobar als Encants tres discos de pissarra que contenien la primera gravació de l'obra que va fer Sainz de la Maza el 1948 per a Columbia. Cada un emmagatzemava un dels tres moviments del concert que va gravar amb l'Orquestra Nacional d'Espanya dirigida per Ataúlfo Argenta. «Les vaig tenir un temps i després les vaig vendre a un deixeble de l'intèrpret que les va digitalitzar i me'n va passar una còpia», explica Alonso, que acaba de vendre al Museu de la Música el fons de Llobet. Ell ha facilitat a aquest diari la reproducció de la gravació de Sainz de la Maza, que ofereix el famós i versionat Adagio.

Tots els grans intèrprets de guitarra han gravat el Concert d'Aranjuez menys Andrés Segovia, que ni tan sols el va arribar a tocar ja que hauria desitjat que el mestre l'hi hagués dedicat a ell. D'entre els guitarristes clàssics, Narciso Yepes va ser un dels que més el van tocar. Alguns flamencs també s'hi han acostat. L'intuïtiu Paco de Lucía, que no sabia llegir solfeig, va aportar el seu toc en un disc gravat en directe i en presència del compositor amb l'Orquestra de Cadaqués, dirigida per Edmond Colomer.

Rodrigo va crear 12 concerts per a diferents instruments, 70 cançons, obres instrumentals, corals i música per a l'escena i el cine. Però cap de les seves peces ha tingut tanta repercussió. «El Concert d'Aranjuez ha traspassat la frontera de la música clàssica per ser popular. Ha adquirit una altra dimensió», diu la filla del mestre. I reconeix que al seu pare li va costar acostumar-se a les noves versions que van sorgir sense el seu permís a partir del 1960. «Al pobre no li va fer gaire gràcia la reinterpretació que va fer Miles Davis de la seva obra i menys que es fes tan famosa. Però allò era imparable. Aquesta és l'altra cara de l'èxit i al final ho va assumir». No li va quedar més remei.