Terry Gilliam, un dels fundadors de Monty Python, és un encantador amb les seves provocacions. Ahir assegurava, irònic, que ha apostat per les òperes que “no tenen competència”: les que no han tingut èxit. És el cas de La maledicció de Faust de Berlioz i també d'aquest Benvenuto Cellini, que es programa al Liceu, en principi, sis cops, des de diumenge i fins al 19 d'aquest mes. Gilliam admet que l'òpera el segle XIX era la televisió del segle XXI i reclama que recuperi la seva audiència popular. Per això, aposta per unes posades en escena molt visuals. La seva arribada al gènere líric ha estat una alegre revolució que implica també el mateix equip d'artistes que intervenen en les produccions. Construeix amb la narrativa actual i procurant que hi hagi un excés d'estímuls fins a traslladar el muntatge a l'abisme. La sorpresa és que els artistes, en comptes de despenyar-se, “acaben volant”, diu divertit i metafòric.
Al Liceu, es torna a la versió inicial de Terry Gilliam, descartant l'escena sumada a Amsterdam
Les òperes romàntiques de Berlioz, carregades d'excés, han tingut poca fortuna als teatres. Però ell celebra la valentia del compositor, com també de l'escultor Cellini, que amb la seva passió pel risc van engrandir les fronteres de l'art de la seva època. Aquest Benvenuto Cellini, segons la visió d'un dels fundadors de Monty Python, es va estrenar a l'English National Opera (construït sobre d'un Coliseum, que originàriament es programava music hall) el juny del 2014, amb un gran èxit. El maig passat va voler incorporar en uns fragments el Dutch National Opera & Ballet d'Amsterdam. No va funcionar, admet. “Barcelona té sort perquè gaudirà de la millor versió”, celebra Gilliam.