L'histrionisme de Terry Gilliam arriba al Liceu: "Missatge? No hi ha missatge al meu `Benvenuto Cellini', ho deixo a la vostra imaginació"

Pels pèls, sí, però Terry Gilliam ha aconseguit arribar a temps a Barcelona per ultimar els assajos d'aquest esperat Benvenuto Cellini que ningú, per cert, no pot assegurar encara que s'acabi representant. Ni tan sols el cofundador dels mítics Monty Python, que és qui assumeix el desbordant muntatge que arriba diumenge al Liceu. Pel que fa a la vaga convocada pels treballadors del teatre, l'artista dels Estats Units es va limitar a dir: "Què serà, serà".

Visionari guionista, home de teatre, director de cinema i, ara, després d'un parell d'incursions en títols d'Héctor Berlioz, també regista d'òpera, Gilliam va comparèixer ahir davant de la premsa amb ganes de provocar. "M'encanta ser a Barcelona, és una oportunitat per vendre la meva recent autobiografia: Gilliamesque: A Pre-posthumous Memoir.

"Em va semblar que els tres ingredients, Cellini, Berlioz i jo mateix, farien una cosa substancial"

Em pregunto quina serà la traducció al castellà. ¿Gilliamadas?" El seu muntatge de l'òpera de Berlioz sobre l'escultor renaixentista Benvenuto Cellini és abans que res un repte escènic: mou més d'un centenar de persones a escena ­inclosos acròbates, malabaristes i nens­, en el que suposa, com és habitual en ell, un torrent d'idees i excessos. Els seus sumatsalsdelcompositor,que de fet era un avançat al seu temps. "Hihaalgunacosadelabogeria i la naturalesa extrema de Berlioz

que em fascina", va confessar. "Havia muntat La condemnació de Faust i després vaig llegir l'autobiografia de Cellini, l'únic artista del Renaixement que en va escriure una. I em va semblar que aquests tres ingredients, Cellini, Berlioz i jo mateix, farien quelcom substancial". I va afegir: "Sóc afortunat, un amateur en òpera no coneix els seus límits, no sé el que es pot fer i el que no, només presentoideesalamevaajudant".

El muntatge que aterra al Gran Teatre va sorgir a petició de John Berry, exdirector de l'English National Opera (ENO), que ja havia temptat Gilliam amb Faust. L'èxit registrat a Londres va animar el creador a portar la produccióaAmsterdam,encaraqueamb menystallsalapartitura,cosaque no va acabar de convèncer ningú. Així, el Liceu es beneficia ara de l'assaig/error i gaudeix de la celebrada versió original londinenca.

"El que aquí presentem és la lluita d'un artista i el concepte d'hybris, de voler fer una cosa impossible però que tens necessitat de fer. Volem mostrar l'èxtasi de la creació, la tensió i l'infern de veurequet'estàsacostantalarealitat i que es presenta la possibilitat de fracassar...". A la qual cosa afegeix la seva assistent, Natasha Metherell: "Terror que compartim tècnics i cantants, perquè Gilliam planteja coses al límit!".

Nascut a Minnesota en una granja ­era l'únic estranger dels britànics que van rodar La vida de Brian­, Gilliam no vol donar cap missatge amb el seu Cellini. "No hi ha cap missatge, no m'importa el que la gent pugui emportarse'n, depèn d'ella. L'únic que busco és estimular la imaginació", va deixar anar entre divertit i radical. Tampoc no va voler entrar en detalls sobre l'època en què situa l'acció. "No em limito a una època; el vestuari és vuitcentista [el París de Berlioz] però el marc és el món de Piranesi, del segle XVII, així que comprèn diversos segles, sempre del passat: no és futurista ni hi ha espases làser".

A punt de complir els 75, Gilliam està orgullós d'atreure gent jove a l'òpera (el 40% del públic de Faust ho era). "No és la bogeria el que m'intriga sinó la passió, un excés d'idees. Vivim en un món cada vegada més corporatiu en el qual ningú no vol arriscar. Necessitemgentboja,nodelsqueposen bombes, sinó bojos creatius. Perquèdestruirésmoltfàcil,elqueés difícil és crear".