Al fundador de Monty Python i director de cine Terry Gilliam (El rei pescador, Brazil, Doce monos) li van els desafiaments. El teatre líric n'és un. Al llarg de la seva prolífica carrera ha portat dues òperes a escena, totes dues d'Héctor Berlioz (1803-1869), el seu compositor predilecte. Al Liceu es veurà a partir de diumenge Benvenuto Cellini (abans va dirigir La damnation de Faust), si l'amenaça de vaga dels treballadors no ho impedeix. El seu muntatge és colossal, colorit i imaginatiu. Se surt del que és convencional i inclou escenes on participen fins a un centenar de persones, entre cors, solistes, actors i artistes de circ. «L'òpera és una espècie en vies d'extinció, necessita sang nova, públic jove que s'hi interessi o desapareixerà», afirma categòric Gilliam, orgullós de l'èxit de la seva proposta, estrenada a l'English National Opera el 2014.

Un 40% del públic a Londres va ser gent jove. «Més que una òpera, he fet un xou, un espectacle popular com ho va ser l'òpera els segles XVIII i XIX, quan no era l'entreteniment d'una elit. Després va venir la televisió i tot va canviar», va lamentar. «Jo vull atraure la gent d'avui, que és molt diferent de la que anava a l'òpera segles enrere».

NOVA PARTITURA / La versió musical de Benvenuto Cellini també és nova. Ha sigut creada a partir de les tres que ja existien. «Com que cap va funcionar, n'hem creat una de pròpia. La nostra ha funcionat comercialment i artísticament, fins i tot entre els crítics», diu amb ironia. El director ha retallat el text i la partitura tant com li va permetre Edward Gardner,el director musical que va estrenar aquesta producció, que al Liceu tindrà Josep Pons. «Tots els talls van ser consensuats», recorda, visiblement contrariat amb la forma de treballar en el món líric en comparació amb el cine i el teatre. «A Anglaterra, quan muntes un shakespeare no veus el text com si fos la Bíblia. Entenem que aquestes obres van ser escrites fa segles per a un tipus de gent i que no passa res per adaptar-los al públic actual. Però en l'òpera és diferent, la partitura és sagrada».

Quan li van proposar dirigir Benvenuto Cellini, basada en la figura de l'escultor renaixentista del títol, ho va acceptar sense pensar-s'ho. Gilliam havia llegit l'autobiografia de l'artista florentí. I el fascinaven tant la seva figura com la del compositor. «Berlioz és un home d'extrems, com Cellini, un boig que no temia assumir riscos i anar més enllà del que està establert», va apuntar. «En el món actual, cada vegada més dominat per grans corporacions, més petit i asfixiant, necessitem bojos. No dels que posen bombes, sinó bojos creatius com Berlioz».

L'obra mostra la lluita de l'escultor per perseguir el que és impossible. «Mostra l'èxtasi creatiu contraposat amb el terror i l'infern de pensar en el fracàs». Sap de què parla. Ha experimentat les dues coses al llarg de la seva dilatada carrera i també en aquesta òpera, on, inspirat per Berlioz i Cellini, ha tornat a desafiar el gènere operístic per fer l'espectacle que somiava.