Una de les joies del Museu de la Música és la col·lecció de guitarres de Miquel Llobet: divuit instruments que formen part de la història d’un dels més grans guitarristes del país, deixeble de Francesc Tàrrega i contemporani de músics com Enric Granados, Isaac Albéniz i Emili Pujol, i un dels protagonistes del “període més esplendorós de la guitarra de concert”, tal com va explicar ahir el director del museu, Jaume Ayats. Tanmateix, Llobet (Barcelona, 1878-1938) és “una figura oblidada, sovint deixada de banda”, recorda Ayats. “Llobet va morir durant la Guerra Civil, i durant la postguerra el seu record es va esvair”, afegeix.

Precisament preservar i explicar el patrimoni i donar-hi valor és una de les funcions del Museu de la Música, i ara ho podrà fer amb Llobet gràcies a l’adquisició del fons documental que havia aplegat des del 1977 Fernando Alonso, fundador de l’acadèmia de música Casa Sors de Barcelona: prop de 1.500 documents, entre els quals hi ha 879 partitures (moltes manuscrites), 420 cartes, 146 fotografies i diferent material gràfic i fonogràfic. Tot aquest arxiu, sumat al que ja tenia el museu, suposa, en paraules d’Ayats, “el conjunt més important de documents” sobre un període “fonamental en el desenvolupament de la guitarra en l’àmbit clàssic”.

Un arxiu que explica una història

El cost de l’adquisició de la col·lecció Alonso ha sigut de 227.000 euros, sufragats a parts iguals per la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona. A més, la Biblioteca de Catalunya hi ha col·laborat amb la cessió del manuscrit original de Recuerdos de la Alhambra de Francesc Tàrrega. “És un molt bon acord, perquè aquest fons es podia haver perdut fa anys però arriba indemne”, diu Joan Pluma, director general d’Arxius, Biblioteques, Museus i Patrimoni. Per a la comissionada de Cultura de l’Ajuntament, Berta Sureda, “un museu és molt més que una experiència estètica, també explica històries i inquietuds socials i culturals”. D’acord amb aquest compromís, Sureda assegura que des de l’Institut de Cultura treballaran “al màxim” per fer accessible tot aquest fons documental, i que col·laboraran en el procés de digitalització del material. La previsió d’Ayats és que tot estigui disponible en línia d’aquí un any perquè pugui ser consultat.

L’interès del museu per la col·lecció d’Alonso ve de lluny, concretament de l’any 2001. “Ja teníem les guitarres, i el museu semblava el lloc adequat per reunir la documentació sobre l’escola catalana de la guitarra. En aquests anys, el senyor Alonso ha tingut altres ofertes, però en tot moment ha manifestat la voluntat que aquest fons es quedés a Barcelona i d’arribar a un acord”, explica Ayats.

Res no hauria sigut possible sense la passió d’Alonso per l’obra de Llobet. “Va ser el Paganini de la guitarra!”, exclama. Tot va començar el 1977, quan Alonso va organitzar un concert d’homenatge a Llobet al Palau de la Música. “La filla de Llobet em va facilitar algun objecte del pare que vam exposar en una vitrina al Palau. Va ser el primer pas”, recorda Alonso. El següent va arribar quan, després de la mort de la filla de Llobet, un home li va vendre “algunes coses del llegat”. Alonso va seguir comprant peces, però la part més important la va trobar “a casa d’una dona ben situada”. “Ella ho tenia en un traster al jardí, i el dia que vaig anar a casa seva plovia. S’estava fent malbé, i la senyora, avergonyida, m’ho va donar tot”, explica.

Durant un temps tot el fons documental el va tenir a casa, i després en una aula de Casa Sors. Ara ha arribat al Museu de la Música per quedar-s’hi. Una petita mostra ja es pot veure en unes maletes obertes exposades en una sala del museu. Tot just és un tast, però prou significatiu per restituir tot el seu valor a l’obra i la vida de Miquel Llobet.