Cecilia Bartoli continua sent aquella cantant incombustible de llum a la mirada, aquella emprenedora apassionada que es commou davant la possibilitat de descobrir partitures que fa segles que estan oblidades als arxius d'alguna biblioteca. És el cas del seu últim projecte, St Petersburg: la mezzo italiana, enamorada de l'art, es va submergir en un racó de la biblioteca del Mariinski i en va sortir amb onze àries de compositors que havien deixat Itàlia per la cort de les tsarines.

Anna Ivànovna (1730-1740), Elizaveta Petrovna (1741-1762) i Caterina II (més coneguda com a Caterina la Gran, 1762-1796) van contractar compositors destacats d'Europa ­Francesco Araia, Hermann Raupach, Vincenzo Manfredini,DomenicoCimarosa­perportar la música més recent a la cort russa. Aquesta nit, Cecilia Bartoli (Roma, 1966) torna al Palau de la Músicaambalgunesd'aquestesàries més unes quantes de Vivaldi, que interpretarà acompanyada d'I Barocchisti i Diego Fasolis.

Així que es va tancar a la biblioteca del Mariinski... Emocionant!

Molt. Sempre m'havia interessat saber què va passar al segle XVIII, per què hi va haver compositors que van emigrar d'Itàlia a AnglaterraoaRússia...Iésquehihaviatsarines a la cort de Sant Petersburg que s'estimaven la música i tot el que passava a Europa. Anna va ser la primera a convidar La Commedia dell'Arte; havia escoltat els seus cantants a Polònia, ja que era amiga del rei. Bé, tot va començar quan vaigveurequelamúsicadePorpora i Cimarosa no era a Itàlia, no hi havia res a Nàpols ni a Venècia. Un historiador em va suggerir que podriaseraSantPetersburg.D'això ja fa uns quants anys. Va ser complicat. La música era a la biblioteca del Mariinski i el mestre Gergiev es va mostrar una mica reticent al principi.

Reticent? Però si vostè és Cecilia Bartoli!

És molt gelós de la seva música, el mestre Gergiev. Li vaig explicar que era un projecte italorus, amb compositors italians. I quan vaig rebre el permís va ser al·lucinant. La gent que treballava a la biblioteca estava sorpresa perquè una can-

tant s'interessés pel seu material i van col·laborar molt. Quan vaig descobrir aquesta música oblidada des de feia més de dos-cents anys... Carai! Amb el mestre Fasolis vam decidir quines àries eren ideals per a la meva veu i en vam fer una selecció. Aquests 70 minuts de música són una petitíssima part del que hi ha allà.

Creu que el barroc va fer més en aquell moment pel concepte Europa que l'actual euro?

Ha, ha. Bé, la música té la capacitat de tocar l'ànima de la gent, i a més no té barreres, la llengua no és cap problema. La diferència amb l'euro és que quan es va instaurar hi havia païsosquenoestavenpreparatsper canviar de moneda; la música, en canvi, t'atrapa, t'abdueix a l'instant.

Què ha après d'aquell període de Caterina la Gran?

Per començar, em resulta increïble com n'estaven, d'interessades, aquelles tres tsarines en la cultura en general. Tres dones que eren un reflex del que era la cultura per a la societat de l'època. I un exemple per a les ciutats d'avui. Actualment, els polítics en general, i no només a Europa, no estan interessats per la cultura com abans. Què passa?

Aquesta nit també cantarà Vivaldi, però... sap que a Barcelona hi ha un públic händelià notable? Vostè el té a règim amb tants descobriments d'altres compositors... I, tot i així, les entrades s'esgoten.

Precisament, el públic a qui agrada Händeldescobriràunacosamagnífica en aquestes altres peces. I potser faig un bis amb Händel.

Tornant a Vivaldi, vostè va contribuir a la descoberta de la seva producció operística amb aquell àlbum que va publicar el 1999 amb Il Giardino Armonico, amb instruments originals i aquella nova velocitat amb què s'interpretava el barroc. Hem tocat sostre en la manera original de fer barroc o encara pot evolucionar?

Hi ha hagut una evolució, i en el súltims quinze anys ha despertat un interès inusitat del públic. Ara el que cal fer és aplicar la recepta a períodes posteriors, el clàssic i el preromàntic. Haydn, Mozart, Rossini, Bellini... acabo de fer una Norma amb Antonini que requereix un treball amb instruments d'època i és totalment diferent a la manera com es feia als anys cinquanta. Parlant de Händel i el públic barceloní... ell tambévaseruncompositoroblidat, no es va recuperar la seva música finsalsanysvintdelseglepassat.Isi aquella gent no haguessin decidit tocar-lo, amb instruments moderns, ara no podríem donar aquesta nova visió.

Igual que passa amb Callas, Caballé o Sutherland, que feien interpretacions més veristes. Ha renovat com a directora del Festival de Salzburg a Pentecosta. Què portarà l'any vinent?

Ha estat un èxit tan gran que he renovat fins al 2021. L'any vinent tinc un altre repte: cantaré per primera vegada amb Gustavo Dudamel i l'Orquesta Simón Bolívar: farem un West Side story.

Sona molt bé. Vostè és testimonial de Rolex. Això en què consisteix a part de fer-se fotos amb aquests rellotges tan bonics?

Ha, ha. Amb Rolex tirem endavant nous projectes. Aquesta casa m'ha donat moltíssim suport a Salzburg i si fem West Side story també és gràcies a la seva ajuda. També donen suport a Operalia, el concurs d'on sorgeixen joves talents perquè tinguin una oportunitat en l'escena internacional, cantants que eventualment puc convidar al festival de Pentecosta... Al final també es tracta d'atreure un públic jove.