La versió que es podrà veure al Liceu a partir del 8 de novembre està escurçada –uns 40 minuts–, una proposta “intensa i forta” d'un dels fundadors del grup d'humor britànic Monty Python, Terry Gilliam. “El projecte va néixer en un diàleg amb John Berry [director artístic de l'English National Opera] però Gilliam tenia un interès a fer-la”, apunta Scheppelmann. Val a dir que és una coproducció de l'English National Opera, el Dutch National Opera & Ballet Amsterdam i el Teatro dell'Opera di Roma que es va estrenar a Londres el juliol del 2014. “Arreu on s'ha vist ha estat un gran èxit de públic i de crítica.”

Acròbates, figurants, actors, el cor... En alguns moments arriben a haver-hi fins a cent persones damunt de l'escenari, un muntatge circense ambientat a la Roma del segle XVI en ple carnaval. “És un espectacle increïble i poc habitual en el món de l'òpera”, comenta el tenor John Osborn, que debuta al teatre barceloní (i també a l'Estat) amb aquest títol, “sens dubte el més complicat de la meva carrera, perquè la partitura té conjunts terribles i difícils, però també melodies interessants i atmosfèriques”.

També hi debutarà la jove soprano barcelonina Lidia Vinyes, violinista formada en el cant a Alemanya, que encarnarà en el segon repartiment el rol transvestit d'Ascanio. “Cellini recorda Caravaggio per la seva personalitat colèrica, la genialitat de la seva obra, i en conjunció amb Berlioz i Gilliam es dóna un triangle fabulós, supercreatiu.”

Més debuts: aquest cop, el del mestre Josep Pons davant la partitura de Berlioz, un compositor que, deixant de banda la Simfonia fantàstica, “no ha tingut el reconeixement que es mereix”. “L'Òpera de París no li va voler estrenar cap òpera en vida, i es poden establir paral·lelismes amb Cellini pel costat maleït, però va ser un gran innovador.” Ha estat gràcies a directors com Collin Davis i Sir Eliot Gardiner que Berlioz ha pogut sortir del calaix: “Ells es van enamorar de la seva música i l'han estès i recuperat.” Respecte al personatge de Cellini: “Va fer una aposta severa per l'art perquè, per acomplir el seu ideal artístic, va fondre la seva obra anterior per fer una única estàtua, el famós Perseu.”

Terry Gilliam no ha vingut encara a Barcelona, i està previst que només s'hi deixi caure per als darrers assajos. “El seu humor està ben present en la producció i, per exemple, tots els decorats són seus”, apunta Osborn.

“Treballar amb Gilliam requereix una concentració molt intensa que de vegades els cantants d'òpera no tenim”, somriu el tenor nord-americà. I hi afegeix: “Terry és Cellini, és un personatge boig i iracund, i això és veu en els seus ulls.” Per inspirar-se a l'hora d'encarnar Cellini (1500-1571) el tenor ha recorregut a l'autobiografia de l'escultor, Vida, així com a les adaptacions cinematogràfiques que se n'han fet: “T'adones que era un artista ben complicat i que quan treballava tenia veus dins el cap, i patia esquizofrènia, però alhora queda ben clar que era un tros d'artista.”