Cerca de notícies

Enquesta

Mompou i Blancafort, una amistat fonamental i fundacional

22/10/2015 |

 

La pianista Sira Hernández condueix el cicle de conferències i concerts al voltant de la música i la figura de Frederic Mompou. Durant tres sessions, farà un repàs de la biografia del compositor, alhora que interpretarà algunes de les seves composicions essencials. El cicle té lloc a la llibreria La Central del carrer Mallorca de Barcelona.

Matí de duplicitats, d’aparellaments improbables: la pianista Sira Hernández desdoblant-se en conferenciant, una xerrada que acaba amb concert, el cafè d’una llibreria transvestit en saló de concerts. És el cicle de conferències sobre Frederic Mompou, l’autor de la Música callada. Més de dues hores dedicades a un compositor de poques paraules i poques notes.

La primera sessió de les tres que tindrà el cicle, va estar dedicada als primers anys de la vida de Frederic Mompou (1893 – 1987). Anys de joventut, de preparació i d’estudi, també de descobriment i dubtes. Va ser en aquesta època que es va forjar la intensa amistat amb Manuel Blancafort (1897 – 1987), l’altre component de la parella protagonista de la xerrada.

Entre els dos compositors es dona el curiós paral·lelisme de venir d’una tradició musical molt poc convencional. La família materna de Mompou, els Dencausse, eren un fabricants de campanes de París que van venir a establir-se a Barcelona. Frederic, ja de petit, va mostrar (o va desenvolupar) un talent especial per escoltar harmònics, per explorar l’eco dels sons, per perdre’s en la ressonància de les notes. Anys a venir, en una carta a Blancafort, descriuria el seu acord metàl·lic com “el més record més genuí i autèntic” de la seva infantesa. Per la seva banda, els Blancafort eren propietaris de la fàbrica de rotlles de pianola Victoria, un negoci d’èxit en una època en què la ràdio no existia i fonògraf no havia fet eclosió. Així doncs, ambdós provenien d’un ambient relacionat amb la música des d’una perspectiva pràctica, industrial, productiva.

Igualment, cap dels dos joves va tenir una educació musical formal. Mompou perquè defugia els estudis estructurats i l’academicisme, malgrat tenir professors i haver estudiat al conservatori del Liceu. Però quan va viatjar a París per continuar els estudis, va decidir no accedir al conservatori nacional (ni presentar-se davant de Fauré, el director de la institució, malgrat la carta de recomanació que li havia escrit Enric Granados perquè hi fos admès), i preferí treballar amb professors fora del centre. Blancafort, en canvi, mai va trepitjar l’acadèmia. Va aprendre nocions bàsiques de solfa amb el seu pare, i la seva escola va ser l’ofici de transcriure partitures per als rotlles de pianola. Va començar amb la tasca gairebé mecànica de transcriure peces originals per a piano. Després, però, van venir les grans partitures orquestrals de l’època, amb Wagner com a favorit indiscutible.

Els dos joves es van conèixer al Balneari Blancafort de La Garriga, propietat dels familiars de Manuel, i on s’estaven regularment, com feia molta de la burgesia benestant de l’època, la família de Mompou. Quan Blancafort va escoltar tocar a Mompou les seves pròpies obres va tenir com una revelació. A l’Ermita, l’espai de confidències on es trobaven al balneari, van forjar una amistat “de comprensió i complicitat”, que després s’estengué en les vetllades de concerts, quan anaven a escoltar amb devoció la música de Fauré o Debussy, i marxaven ostentosament de la sala quan s’interpretaven autors clàssics, com Haydn; o en les cartes que s’enviaven quan Mompou va retornar a París, i de les que Hernández en va seleccionar alguns fragments.

Va ser una amistat “fonamental i fundacional”. Fonamental, perquè un a l’altre “s’encoratjaven a composar, a seguir en la recerca”. Fundacional, perquè amb les seves primeres obres van desenvolupar un ideari estètic de recerca de la puresa i la sinceritat, un primitivisme en la línia de Satie que perseguia dir-ho tot amb el mínim de notes possibles. La crítica parisenca va qualificar aquelles peces que combinaven tradició i elements populars, sense quedar-se en el folklòric, cercant un llenguatge universal, com l’escola catalana moderna de música.

A mitjans dels anys vint, però, els dos joves es van distanciar. En part per raons d’índole pràctica: Blancafort es va casar als 23 anys, i carregava amb la responsabilitat de tirar endavant una família nombrosa i la fàbrica familiar, que començava a tenir problemes econòmics, eclipsades les pianoles per l’èxit emergent del fonògraf. Mompou, que es va casar gran, seguia solter i sense fills.

Però la raó principal va ser musical. Hernández va explicar que Blancafort va començar a entrar en un món d’obres més complexes, més estructurades, on “hi ha una voluntat de compondre, un voler treballar” més enllà “d’anar trobant”. En definitiva, un “exercici de voluntat de construir un món de composició”. Mompou, en canvi, restà fidel al dogma del retorn als orígens, de ser una “segona generació dels Rameau i Scarlatti”, com ell mateix ho va descriure. O, com exposava en una carta al seu amic, de mantenir-se com “preparadors de primeres matèries. L’orquestra és un pas en fals, del que no en sortim sense crosses”. En paraules d’Hernández, Mompou va seguir en la “línia de Satie, mentre Blancafort va més enllà de les intuïcions musicals, és més Debussy”.

Tant la complicitat i la recerca compartida com l’inici de l’allunyament, es poden identificar en les obres que Sira Hernández va interpretar al piano: les Impressions íntimes (1911) de Frederic Mompou, i els Cants íntims (1918-20) de Manuel Blancafort. Com va recordar un dels néts del compositor, va ser escoltant alguna de les Impressions tocades pel mateix Mompou al balneari familiar que a Blancafort se li van “obrir els ulls” i va decidir convertir-se en compositor.

Com indica el seu nom, són peces íntimes, que defugen la grandiloqüència, de durada breu, algunes gairebé un sospir musical, un poema fet de notes. Val a dir que les condicions d’audició a La Central no van ser òptimes: el parquet de la llibreria cruix com la coberta d’un vaixell en alta mar, i els lletraferits que la visiten semblen calçar cames de fusta. Però, amb tot, l’experiència compensa: la proximitat al piano, la familiaritat de la situació i, sobretot, l’exquisida delicadesa de Sira Hernández contraresten les possibles molèsties.

Queden encara dues conferències més del cicle. La propera abordarà precisament, el profund arrelament que l’obra de Mompou té en Erik Satie. Hernández contraposarà els Cants màgics (1919) de Mompou a les Gymnopédies (1888) i les Gnossienes (1889 – 97) de Satie. La darrera estarà dedicada a la Música callada, obra que el propi Mompou considerava el més emblemàtic de la seva producció. Paraula i música; conferència i concert; escoltar i sentir; conèixer i aprehendre. 2×1. Qui en sap, se n’aprofita.

Oriol Saladrigas
Núvol