Cerca de notícies

Enquesta

I Glenn Gould va dir prou

8/4/2004 |

 

El protagonista d'una de les gravacions més emblemàtiques de les 'Variacions Goldberg' no es va prodigar als escenaris.

Aquest dissabte 10 d'abril farà 40 anys que Glenn Gould va fer la seva darrera aparició en un auditori. Més amoïnat per la seva carrera com a pianista que per la seva projecció pública, Gould va posar fi així a 10 anys de recitals.

La intenció era concentrar-se en la feina que realment li importava: el treball a l'estudi. No va ser una decisió sobtada, tot i que la repetició gairebé obsessiva, pròpia d'una personalitat com la del pianista, va acabar convertint aquella lletania en una nova versió del refrany de Pere i el llop.

Amb 22 anys, ja havia declarat a un periodista del Toronto Telegram que deixaria de tocar en públic quan en fes 23. Una afirmació feta poc abans de l'històric enregistrament de les Variacions Goldberg amb què va iniciar la seva carrera, l'obra amb què, com si fos una més de les boutades d'aquest enfant terrible de la música, la va cloure, voluntàriament, primer per dedicar-se a la composició i a la direcció, i inevitablement obligat, pocs dies després de l'aparició del disc, per la mort, l'any 1981.

Sota diferents fórmules, aquesta proclamació de la data de caducitat del Glenn Gould públic es va repetir constantment durant els escassos deu anys que va durar la seva carrera internacional.

Un dels pianistes més influents del segle XX, tant des d'un punt de vista interpretatiu com conceptual, Gould sempre va sentir una barreja de pànic i fàstic en pujar dalt d'un escenari, reacció motivada tant per la hipocondria com pel rebuig que li provocava aquesta forma d'art, que considerava "la mort de la música creativa".

D'on li provenia aquesta hostilitat cap a l'hàbitat natural del músic? Els nombrosos biògrafs que han provat de retratar la vida d'aquest geni no es posen d'acord i recorren en molts casos a llocs comuns, com les manies o l'excentricitat del músic. La resposta, però, la va donar el mateix Gould deu anys després, en una sèrie de documentals del francès Bruno Monsaingeon.

Alhora que reconeixia que no va ser fins ben després d'haver interromput la seva carrera quan va aconseguir elaborar intel·lectualment els motius d'aquella decisió, la resposta del pianista sona d'allò més ingènua: "No vaig ser un nen prodigi com la resta, en el sentit que, de petit, no vaig fer cap gira. Quan vaig començar els concerts, vaig comprovar que tot allò no era res més que una vida buida i improductiva, hedonista, per fer servir un adjectiu que té una connotació pejorativa en el meu vocabulari, que me la podia haver estalviat", va confessar. "No em calia l'escenari per comunicar-me amb el públic. Crec que puc aconseguir un diàleg més fluid amb els discos o a través de la càmera", reconeixia Gould, un enamorat de la tecnologia que, per exemple, va traslladar el concepte de contrapunt a les ones, amb el documental radiofònic The Idea of North.
Cap dels assistents no sabia que vivia un moment històric. El 10 d'abril del 1964, Gould va pujar, per darrera vegada, a un escenari, a Los Angeles, per tocar obres de tres compositors habituals en el seu repertori: 4 fugues de L'art de la fuga i la Partita núm. 4 de Bach, la Sonata opus 110 de Beethoven i la Sonata per a piano núm. 3 de Hindemith. Contradient Shakespeare, però, la resta de la seva vida no seria silenci. Encara li quedaven 18 anys d'enregistraments.

Ferran Esteve
Avui