Joshua Bell (Bloomington, Indiana, 1967) és un d'aquells rostres mediàtics de la música clàssica que no s'obliden. El públic dels Estats Units hi està familiaritzat: guanyador d'un Grammy, ha sortit en un parell de pel·lícules i a més participa en xous televisius, es presta a cameos i col·labora amb músics de jazz. Tot i això, per al gran públic s'ha convertit ­contra la seva opinió­ en l'estrella del violí que es va fer passar per músic de carrer al metro de Washington. Va succeir el 2007, el Washington Post va voler fer l'experiment, comprovar el poder de la música per captar la gent que anava amb presses. Ningú no s'aturava, només una dona el va reconèixer i l'home va aconseguir tot just 40 dòlars en una hora. "No em va sorprendre en absolut i l'hi vaig advertir als reporters: per ser una experiència de debò, la música necessita atenció des del principi,necessita que la gent participi", comenta a La Vanguardia acabat d'aterrar de Nova York i menjant un bon plat de pasta després del seu primer assaig amb l'OBC.Aquest cap de setmana el passa a Barcelona. Recupera a L'Auditori una d'aquelles belleses que ja rarament s'interpreten: la Symphonie espagnole de Lalo.

Deu estar fastiguejat que el relacionin amb allò del metro, però què cobraria per repetir-ho a Barcelona? Aquesta ciutat necessita que algú li doni un sotrac. Ha ha, noooo, ja ho vaig fer i no vull que m'hi associïn més del que ja ho han fet. Ho vaig repetir l'any passat però convidant el públic, la qual cosa és totalment diferent. És important que la clàssica sigui mainstream i estic encantat de contribuir-hi. Alerta, no canviant la música ni aigualint-la per fer-la més popular.

Se l'associa amb l'afer del metro, però dirigeix la St. Martin in the Fields. Com porta això de ser el successor de sir Neville Marriner? M'encanta aquesta orquestra, la conec bé, la primera vegada que vaig gravar amb ells tenia 18 anys i en l'última dècada m'hi han convidat sovint a dirigir-la des del violí. Hi ha bona química. És musicalment el més excitant que estic fent ara mateix. No pretenc posar-me a la pell de Marriner, la nostra manera de veure la feina és molt diferent, no intento imitar-lo.

Han tret un disc de Bach...Sí, amb Marriner van gravar moltíssim als setanta i vuitanta, llavors la indústria funcionava d'una altra manera, es gravaven centenars de discos, però això ja no és així. Ara tenim un o dos projectes a l'any, però gravar no és el que m'omple.

Ni tan sols una estrella mediàtica com vostè no és rendible?

La gent ja no compra discos, consumeix la música per YouTube, Spotify... i gravar és car, cal contractar una orquestra i com a model de negoci ja nofunciona.És difícil de justificar un nou enregistrament quan tens el repertori dirigit pels més grans. Avui la batuta més reconeguda grava les nou simfonies de Beethoven amb les millors orquestres i ven 500 còpies. No visc dels discos sinó dels concerts... Bach és la medecina dels músics. Per què? És teràpia, medecina de l'esperit... és el més pur i perfecte. M'agrada començar el dia tocant Bach,et neteja la ment, és com una meditació. Però pots acostar-t'hi de moltes maneres. L'Academy, com que molts músics barrocs toquen en ensembles, té la sensibilitat d'una orquestra de música antiga però sense el dogma. Els instruments originals han permès tocar d'una altra manera música com la de Beethoven sense els tempos lents i pesats dels discos de la primera meitat del segle XX. Però de Bach, se'n pot gaudir de moltes maneres, al piano pot ser la cosa més perfecta, perquè l'essència de Bach va més enllà de l'instrument. La St. Martin té un tocar modern sense caure en els tempos passats de moda. Sembla que no l'atrau l'afany de reproduir el soriginal.

Per començar, reproduir ja és una paraula errònia, perquè si reprodueixes alguna cosa estem parlant d'un museu. Cal produir, no reproduir; en la teva ment estàs creant, no recreant. De vegades la reproducció en el moviment historicista sona cohibida: és com un actor de Shakespeare que recorda l'accent perfecte i la manera que tenien de parlar, però no les paraules per si mateixes. A L'Auditori toca la Simfonia espanyola de Lalo, que és el primer que va fer vostè a Barcelona... Fa trenta anys, amb la St. Louis Symphony, sí. Acabava de debutar al Carnegie Hall i aquest era el meu primer concert a Europa, tenia 17 anys. Per mi és una obra mestra, és insòlita, inventiva, molt característica a la seva manera, perquè és francesa però també espanyola,i està tan bellament escrita... té cinc moviments i cada un és un món en si mateix. Si no es toca més sovint és potser pel costat negatiu de la música antiga. Què vol dir? A la gent que li agrada l'antiga sovint no li agrada aquesta altra del XIX.

Sempre es considera la gran música com Brahms, Beethoven, Mozart... les altres coses són de segona classe. És trist, hi ha músiques magnífiques que no estan entre aquests compositors top ten. Si mires els anys vint del segle passat, tots els meus herois, Kreisler, Huberman, Milstein, Francescatti... tots els grans violinistes tocaven aquesta peça de Lalo tothora. Ara no es programa. Tot se centra en les sonates de Beethoven o en la música contemporània. He fet molt Txaikovski, Mendelssohn... i està molt bé però com es pot considerar Saint-Saëns de segona categoria? Vostè abraça altres classes de música, no es queda només amb la clàssica. Bé, és que el terme clàssic,quèsignifica? El que va de Bach a Stockhausen? Tot és música. A mi un tema de Bernstein em sona més a Schubert que moltes obres contemporànies. Bernstein no és clàssic però sí Stockhausen? M'agrada tocar amb músics de jazz, els admiro. El 2014 va gravar un disc nadalenc i amb Judesman & Joo va barrejar Jingle bells amb melodies jueves. Intent d'aproximar cultures?

Era només una broma. La meva mare és jueva i el meu pare és cristià, encara que no religiós, així que celebrem diferents festes, i vam voler fer broma sobre això posant-ho tot junt.

Què opina de la West-Eastern Divan Orchestra de Barenboim?

Intento no entrar en temes polítics.

Per què?

L'art ha d'incloure tothom. Hi ha qui considera que l'art és polític, però crec que l'intercanvi en art és de les activitats diplomàtiques més importants: col·laborar, tocar junts, sense boicotejar els llocs que no ens agraden. No dir: no vaig a Moscou perquè Putin bla bla.