Jean-Guihen Queyras, que obre avui la temporada de Palau 100 Cambra interpretant amb el rus Alexandr Melnikov la integral de sonates per a violoncel i piano de Beethoven, va començar precisament aquest any tenint el privilegi de tocar el violoncel que l’autor del’Heroicateniaacasaperferles provatures de les seves pròpies composicions. De fet, l’instrument formava part d’un conjunt, un quartet de corda que tenia Beethoven. L’hi havia prestat una família jueva rica que, quan va morir el compositor, el va voler recuperar. Aquesta família va fugir dels nazis a la dècada dels trenta, però ara es dóna la circumstància que els seus hereus, establerts a Israel, s’han posat en contacte amb la casa museu de Beethoven per oferir-los la peça.

Queyras va ser l’escollit per tocar l’instrument per primera vegada en públic en molt de temps, i malgrat que, com assegura el violoncel · lista francès nascut al Canadà, no es tracta d’un violoncel fantàstic –“ no és tan bo com el meu Goffredo Cappa ”–, tenir-lo a les mans va ser una experiència emocionant. “ Saps que aquests tons i aquestes vibracions són les que el mestre escoltava, quan encara hi sentia ...”, explica el músic. Una experiència, en tot cas, més espiritual que tècnica, ja que el so d’aquest instrument no ha influït Queyras a l’hora d’interpretar la música del mestre de Bonn, tot i que sí que va entusiasmar Melnikov, que també va participar en el concert ofert a la Beethoven-Haus el gener passat.

La parella artística arriba avui (20.30 h) al Palau proveïda, no amb el violoncel de Beethoven, però sí amb les seves obres completes per a piano i violoncel, les cinc sonates, que van gravar fa dos anys per a Harmonia Mundi.

Però, fins a quin punt formen un corpus aquestes cinc peces com el formen sens dubte les 32 sonates per a piano ? Beethoven les va compondre com a discurs unitarioposar-lesjuntesobeeix a una operació discogràfica ? “ Elnostrenoésunconcertpromocional d’un cedé que ha sortit al carrer ”, respon Queyras en conversaalPalaudelaMúsica, on es presta a fotografiar el seu instrument. “ D’acord, no formen un cicle com ho són sens dubte les suites de Bach, però tenim la gran sort que Beethoven va abordar aquest encontre entre violoncel i piano en tres fases molt diferents delseuprocéscreatiu, amblaqual cosa, a través d’aquestes cinc sonates, pots viatjar per tots aquests períodes”. “ En les dues primeres – prossegueix – tens el jove i vibrant Beethoven, post-Haydn, encara clàssic en les formes però jamarcantladiferènciaamblaseva personalitat, extraordinàriament brillant al piano.

En la tercera, l’opus 69, hi ha un scherzo que per mi té alguna cosa de hard rock, a la manera romàntica, amb una repetició de ritme que va i ve... ungroovequeetpermetimaginar l’home amb la cabellera seguint el ritme amb el cap, perquè sempre amb Beethoven hi ha unes maneres garçon, fins i tot en el seu període més pacífic”.

Hi ha quelcom minimalista a la núm. 4 en do major, tan compacta. I l’última és realment futurista, amb una fuga gairebé tan boja com la Grosse Fuge, quefapensarenelcubismedetan antinatural que és”. Queyras recorda que era en un període en què Beethoven odiava tothom, fins i tot a si mateix. “ I malgrat totalamevamisèria, ensdiu, usofereixo això. És gràcies a les seves lluites internes que Beethoven va poder anar tan lluny; cal estar agraïts a aquests patiments”.

No es pot negar que Queyras i Melnikov treballen molt. Després de les últimes aparicions al Palau, primer amb els concerts de Schumann i després amb els trios amb Isabelle Faust, ara ofereixen un altre programa que supera les dues hores. La seva aportació ? “ Intentem mostrar la radicalitat deBeethoven, perexemple, enels tempi; toquem molt ràpid. I jo evito el vibrato: et permet aprofundirenl’expressió, jaqueelque no treballes tant amb la mà esquerra ho has de fer amb l’arc”.