Anne-Sophie Mutter no té un sinó dos dels 700 violins Stradivarius que hi ha en circulació: l’Emiliani del 1703 i el Lord Dunn-Raven del 1710, que sumats fàcilment poden arribar a valer deu milions d’euros. Però aquest no és ni de bon tros el preu més alt que s’ha pagat per un violí: el rècord el té l’Stradivari Lady Blunt amb gairebé 16 milions de dòlars, un dels dos més ben preservats del famós lutier de Cremona, que es va posar a la venda a través de la casa de subhastes Tarisio el juny del 2011, ofert per la Nippon Music Foundation per ajudar les víctimes de Fukushima, i finalment adquirit per un comprador anònim... que no ha transcendit.

Com a valor d’inversió, el món dels instruments considerats obres mestres es comporta com el de l’art, encara que és un mercat molt més tancat. El nombre existent és limitat i només pot descendir, de manera que molts experts del sector financer consideren que invertir en violins és un valor més segur fins i tot que l’or o les propietats immobiliàries. “ No els afecten les fluctuacions i els índexs de creixement reflecteixen pujades anuals d’entre el 10,8 % i el 15 % per un període de més de tres dècades i intèrde manera constant; tenint en compte les xifres que es mouen en altres inversions com la pintura o l’escultura, no hi ha dubte que hi ha marge perquè continuï pujant ”, apunta Jorge Pozas, lutier, violoncel · lista i editor del llibre The golden age of violin making in Spain.

Així doncs, quins solistes poden permetre’s avui dia adquirir els instruments que toquen a les principals sales de música del planeta ? Hi ha algun artista més enllà de la senyora Mutter que pugui tenir en propietat un Stradivarius ? El panorama concertístic ha canviat enormement, recorda el lutier madrileny, que des de petit va quedar fascinat per la bellesa dels instruments de corda. Cert: Mutter va ser apadrinada de molt jove per Karajan i va entrar al selecte grup d’artistes en una època en què un parell de dotzenes de solistes acaparaven la fama del món de la clàssica.

“ Avui, la batalla que les agències de concerts mantenen per fer que els seus solistes siguin competitius en termes de catxet, unit a l’espectacular pujada de preus dels instruments, fa inviable que aquesta situació es pugui repetir entre solistes de noves generacions ”, afegeix Pozas.

Els preuadíssims instruments antics fabricats per lutiers de renom – i els no tan antics, ja que la nova lutieria també es revaloritza, fins a un 1.000 % en mig segle en alguns casos – segueixen en mans de les aristocràcies. Si històricament eren cobejats per les aristocràcies europees, avui dia, i a excepció d’uns quants intèrprets amb un alt poder adquisitiu, són de nou patrimoni dels poders econòmics com bancs o prestigioses fundacions i col · leccions.

Però qui escull qui ? Com arriben aquestes joies a mans d’prets que fins aleshores potser tocaven simplement un instrument anònim que tenien en propietat ? Què hi busquen: un so amb què sentir-se identificat, una resposta de projecció a la sala d’acord amb la seva trajectòria professional ? Com és la relació amb l’instrument quan el músic no pot considerar-lo de la seva propietat ? “ El fet que sigui meu o no no té importància mentre se’m permeti tocar-lo. L’objectiu no és la propietat, és la connivència: des del moment en què acaricio les cordes amb l’arc es construeix instantàniament una relació de confiança”.

Qui parla és el violoncel · lista francès d’origen canadenc Jean- Guihen Queyras, que des del 2006 toca un Gioffredo Cappa, propietat del Mécénat Musical Société Générale (MMSG), és a dir, la banca francesa. El va trobar en una botiga de Viena, encara que qui el va informar sobre aquesta peça va ser un lutier de Lió que la va veure per casualitat i sabia que el músic estava buscant una cosa especial.

“ Feia més d’un any que buscava i provava instruments per tot el món aprofitant que sortia de gira. El MMSG m’havia donat llum verda prèviament per anar a la cacera d’un nou violoncel, fixant lògicament un cost límit. De manera que me’n vaig anar a Viena. I les qualitats d’aquest Cappa em van impressionar ipso facto: elegant però amb cos en tots els registres, de caràcter noble i fort... Havia trobat la meva veu”.

El que havia estat durant una dècada solista de l’Ensemble Intercontemporain de Pierre Boulez, tocava fins aleshores un violoncel anònim de 1690 de l’escola milanesa. “ Les raons per les quals era assequible eren precisament el seu anonimat i unes esquerdes que, tot i que reparades, incideixen en el so – explica Queyras–. Té un timbre bellíssim però una mica introvertit; ara el deixo als meus estudiants”.

La jove violoncel · lista espanyola Beatriz Blanco, de 27 anys, guanyadora del premi Primer Palau 2010 i resident a Basilea, des d’on comença a tenir una sòlida carrera com a solista, explica una tendra experiència amb el seu actual instrument. Un matrimoni gran de mecenes es va enamorar de la seva manera de tocar i es va acostar a saludar-la després d’un concert a Basilea. Ella és Anne Budde, advocada de Novartis a Basilea i ara jubilada...

“ Em van cedir un Sturioni que m’encantava. Van venir a sentir com el tocava al concert del Primer Palau i el vaig tenir durant dos anys, però sentia que no era el que jo volia per a tota la vida. De manera que em van concedir que quan trobés el que buscava no tenia més que comunicar-loshi”. Va succeir per casualitat, explica, com si fos amor a primera vista: “ Un amic es va trobar a prop de Zuric amb aquest Claude Pierray del 1720 que va ser construït als tallers Guarneri a Cremona i va pensar en mi; em va trucar perquè anés a provar-lo però jo llavors vivia a Àustria i vaig dir que ni parlar-ne; però l’home va persistir, de manera que me’l va portar ell. I va ser treure’l de la funda i enamorarme’n”.

Aquesta peça s’havia venut fins aleshores com un italià antic, però en realitat és francès, la qual cosa fa que el seu preu sigui més assequible. El preu ? “ Prefereixo no dir-lo – diu Blanco –, m’espanta, perquè el portes a l’esquena cada dia”. És, diu, com una relació de parella. Potser en trobo un altre d’aquí uns anys que m’agradi més, però és que encaixa amb la meva manera d’entendre el so: profund, fosc, càlid, envoltant, penetrant”.