NOTÍCIA

Verdi va considerar durant un temps titular Iago l’òpera amb la qual tancaria un llarg silenci creatiu i que esdevindria Otello, tal era la força del personatge que precipita, amb les seves maquinacions, la tragèdia del moro de Venècia. En el nou muntatge del Festival de Peralada, Paco Azorín reivindica des del començament la primacia del malèfic oficial, amb el nom de Iago presidint el teló abans que ell mateix creï la tempesta amb què arrenca l’obra. Omnipresent, Iago serà tant el dissenyador de les diferents situacions, amb l’ajut de mitja dotzena de tenebrosos sicaris, com l’actor, una doble mirada externa-interna que Azorín maneja amb habilitat sense perdre mai de vista la claredat de la narració. L’eficàcia de la posada en escena té justa correspondència amb l’escenografia del mateix Azorín, tres murs granítics que permeten una gran varietat de disposicions i que serveixen de pantalla per a uns vídeos que subratllen sense enfarfegar diversos elements simbòlics (l’aigua, el salze que s’asseca).

Per fer realitat una proposta així cal comptar amb un Iago de primera divisió, tant vocal com actoral, i Peralada el va tenir en Carlos Álvarez. En una forma espectacular, el baríton malagueny va alternar ironia i malícia, insinuació i força demoníaca (el Credo va ser un dels moments àlgids de la nit), de manera que va esdevenir l’epicentre de la representació fins que, un cop acomplerta la seva obra, marxa, impertorbable, entre el públic. En tot cas, la decisió de Verdi de mantenir el títol d’ Otello és del tot comprensible quan el protagonista és algú com Gregory Kunde. Dies després d’encarnar a la Scala el mateix personatge en la versió ben dissímil de Rossini, el tenor nord-americà va traduir la desintegració anímica del governador de Xipre amb un cant d’una noblesa digna de tota lloa, heroic i rabiüt sense necessitat de ser baladrer, i si el centre va acusar una passatgera fatiga, el terç superior continua sent espectacular. Eva-Maria Westbroek va ser una Desdemona allunyada del tòpic virginal, controlant bé una veu tendent a l’expansió, més còmoda en l’acte tercer que en les deliqüescències del quart, que se li van escapar una mica. En el conjunt d’un sòlid repartiment cal esmentar el Cassio de gran presència de Francisco Vas i l’Emilia de Mireia Pintó. Riccardo Frizza va signar una lectura més destacable per la seva eficàcia concertadora que per les revelacions (més aviat poques) que oferia de l’obra mestra verdiana, traient més partit del cor que de l’orquestra del Liceu.