El Liceu va viure dijous una nit única i inoblidable. El tenor i la soprano de Don Pasquale van ser substituïts en la mateixa funció. El cantant titular no va arribar a actuar per una afecció respiratòria i el seu suplent, el de l'altre repartiment, estava avisat i a punt als camerinos. Un fet habitual. La gran sorpresa es va produir poc després quan la soprano va demanar a mitja funció el seu relleu i els responsables de l'òpera van avisar la seva suplent que estava de guàrdia en un hotel.

L'intens vodevil s'hauria pogut complicar més. Unes quantes hores abans de l'inici de la funció els espectadors van rebre un correu perquè es presentessin una hora abans del previst: la vaga d'acomodadors podia tallar la Rambla i dificultar l'accés. Tres envestides en una mateixa obra que, no obstant, va començar i va acabar puntual.

La carrera d'obstacles es va originar a la Rambla. Desenes de policies controlaven un grup nodrit i sonor d'acomodadors del Liceu que exterioritzaven el seu malestar laboral. Els espectadors van ser convidats a passar les seves entrades pels sensors d'accés i buscar les seves butaques.

Uns minuts després de les vuit, la megafonia va anunciar que el tenor Lorenzo Regazzo patia «una afecció respiratòria» i seria substituït per Roberto de Candia. «Al tractar-se d'una obra amb dos repartiments, cosa que anomenem Cast a i Cast b, s'havia cridat l'altre tenor», va explicar un portaveu del Liceu. El públic, lluny de molestar-se, va aplaudir.

Bona oïda

Quan ja havia transcorregut la primera part de Don Pasquale amb una esveltíssima i sensual Valentina Nafornita seduint l'ancià protagonista en l'escena giratòria es va produir l'altre imprevist. La soprano, refredada, tenia dificultats per arribar a alguns tons, cosa que els més veterans del Liceu ja havien detectat, i va demanar el canvi. El director d'escena va decidir que portessin la cantant de l'altre repartiment, la sud-africana Pretty Yende, de guàrdia en un hotel pròxim.

«La van dur de seguida per fer el canvi perquè ara ja no hi ha covers o suplents a cada funció, sinó que es recorre a l'altre repartiment, que ha d'estar pròxim i disponible», diu Ramon Bassas, president d'Amics del Liceu, que va descobrir els fets al matí. «A vegades pot fallar un cantant, però dos...», comenta.

Una part del públic no es va assabentar del canvi de la soprano fins a veure que la protagonista ja no era primíssima i blanca, sinó menys estilitzada i negra. L'avís megafònic es va fer quan aquests espectadors eren a la cafeteria.

L'explosió d'aplaudiments final va demostrar que, malgrat tot, l'òpera i el Liceu van aconseguir imposar-se.