El Liceu semblava ahir una estació de metro en hora punta. A les portes, furgons de policia i un concert de xiulets eixordador, sirenes i consignes corejades pels megàfons. Plovisquejava lleument. Els acomodadors demanaven que els integressin al conveni de les sales d'espectacles i el públic que assistia a l'última estrena de la temporada, Don Pasquale, feia cua, la majoria amb cara de pocs amics, d'altres parlant amb els vaguistes. Plovisquejava a estones, lleument, i sota les arcades del teatre, entre els melòmans i piquets, una turista índia es feia una selfie mostrant un somriure de dents blanquíssimes. Als torns d'entrada els liceistes passaven pel lector elèctric les entrades com si l'abonament fos la T-10. Podia haverse colat algun espavilat, perquè no hi havia vigilants, però no hi va haver intrusos a la festa. Una vegada dins, en lloc de fer els grupets habituals, marxaven amb pressa cap als seus seients. Va ser un dia d'autogestió, sense guarda-roba, i amb ganes que comencés la sessió. La música de l'obertura va sonar a nirvana després de la cacofonia. Hi havia curiositat per veure quin representant municipal assistia a la representació, però el nou Consistori encara no ha entrat al patronat i Ada Colau, que hi va ser convidada, va optar per assistir a un homenatge a Pau Casals a l'avinguda del seu propi nom. "No hi hauria entrat, sabent que nosaltres estem en vaga", va dir un dels 42 vaguistes, amb samarreta vermella i un xiulet penjant. Laurent Petty va presentar un escenari sobri, com una casa de nines, una gàbia buida, i va complir el seu homenatge al cinema còmic italià, arrelat en la commedia dell'arte, i Els monstres de Dino Risi, amb els actors convidant a la rialla amb els seus gestos exagerats i amb aquella pietat pels qui cauen en les seves debilitats. Valentina Nafornita va estar divertida en el paper de Norina ­aquest cronista només ha vist Marlene Dietrich capaç de cantar amb un cigarret als llavis­, encara que de vegades va tenir gesticulacions a l'estil Lina Morgan, quan va fer veure que era una novícia apocada acabada de sortir del convent. L'òpera té una lliçó: el ridícul en què cau un xacrós septuagenari temptat pel desig cap a una jove i el càstig per prohibir l'amor del seu nebot cap a una noia pobra, i negar-se a casar-se amb una hereva rica. La representació té molt de vodevil i un final feliç. El vell xacrós entén la lliçó i Petty fa un últim joc de mans, posant l'escenari literalment de cap per avall, el món al revés. A fora, el món continuava igual, els vaguistes, els megàfons, els xiulets, les tanques de seguretat, el públic es dispersava amb pressa Rambla amunt.