Encara que sembli improbable, el Don Pasquale de Donizetti, un dels grans títols de l'òpera bufa del segle XIX i que continua sent una de les òperes més representades, no se sentia al Gran Teatre del Liceu des de fa tres dècades, així que diverses generacions poden descobrir-la des d'aquest vespre al llarg de deu funcions en les quals els 3.000 catalans que es diuen Pasqual o Pasquala tindran entrada de franc si van amb un acompanyant que paga l'entrada. A més, descobriran aquesta òpera amb un gran director d'escena que el coliseu de la Rambla coneix molt bé: el francès Laurent Pelly (París, 1962), que dirigeix el Théâtre National de Tolosa de Llenguadoc i que ja ha muntat al Liceu els últims anys La fille du régiment, Cendrillon i Les contes d'Hoffmann. Ara Laurent Pelly s'atreveix amb Don Pasquale, encara que el risc està mesurat, no només perquè ja ha dirigit nombroses òperes de Donizetti sinó perquè aquest Don Pasquale és una coproducció del Liceu amb l'Òpera de San Francisco i amb el Festival de Santa Fe, a Nou Mèxic, on es va estrenar l'estiu passat. I on ho va fer donant a aquesta farsa cruel un aire surrealista en què el director francès es permet un petit homenatge al cinema italià dels anys cinquanta i seixanta, a la commedia all'italiana. De fet, l'únic risc aparent de l'estrena d'aquest vespre és la vaga d'acomodadors del Liceu, que el teatre confia a esquivar sense sobresalts fent que el públic escanegi l'entrada als torns i que localitzi el seient sense grans problemes perquè el 75% són abonats. L'únic que no hi haurà, diuen, és guarda-roba. Laurent Pelly assegura que és molt feliç de tornar al Liceu, "sobretot ­diu­ amb Don Pasquale, una obra mestra que presenta un equilibri perfecte, rar en l'òpera, entre la música i el teatre, una obra que els cantants necessiten una gran destresa per interpretar, per jugar". "La producció finalment és força simple", recorda, un escenari amb pocs objectes, bàsicament una butaca però que al final dóna més d'una sorpresa ­el terra acaba al sostre­ en l'aposta d'aires surrealistes del director francès. Perquè per Pelly els personatges de Don Pasquale són com arquetips de commedia dell'arte. Si en aquest teatre Pantalone és sempre un senyor ric i vell que competeix amb homes joves per l'amor d'alguna noia, Don Pasquale és justament un home ric d'edat avançada que en l'ocàs de la seva vida decideix casar-se amb una dona molt més jove i tenir amb ella un hereu per castigar el seu nebot Ernesto, que ha rebutjat casar-se amb la rica hereva que ell li proposava i que està enamorat de Norina. Serà el començament d'un malson per a Don Pasquale, un malson creat entre Ernesto, Norina i el doctor Malatesta. Això sí, si per Pelly Don Pasquale és un vell ridícul, els personatges que l'envolten són molt cruels i despietats amb ell i "li recorden constantment la seva condició de vell i que no té dret a estimar i a viure". En el seu muntatge, explica, "assistim a una mena de somni cruel, al malson d'aquest home que es rebel·la contra la idea de morir i per a qui l'escenari és com la gàbia d'un animal", subratlla Pelly, que ha volgut portar els arquetips de commedia dell'arte d'aquest drama buf a un referent artístic més proper, la comèdia cinematogràfica italiana dels anys cinquanta i seixanta, la commedia all'italiana. "Aquesta òpera casaria amb qualsevol esquetx d'una pel·lícula de Dino Risi, com Els nous monstres. Però el monstre no és Don Pasquale sinó els que l'envolten. Som davant una farsa, però una farsa extremadament cruel, malvada", assenyala el director, que recorda que no ha dirigit massa òpera seriosa ­encara que ara ho farà­ i que tant en òpera com en teatre ha treballat més en comèdia que en drames perquè s'expressa millor, però que en les seves comèdies busca sempre la part tràgica i als drames la part còmica.

Dirigits musicalment pel veneçolà Diego Matheuz, director musical de La Fenice, Don Pasquale està encarnat en el primer repartiment pel baix-baríton Lorenzo Regazzo i en el segon pel baríton Roberto de Candia, mentre a Norina li donen vida les sopranos Valentina Nafornita i Pretty Yende, a Ernesto els tenors Juan Francisco Gatell i Antonio Siragusa i al doctor Malatesta els barítons Mariusz Kwiecien i Gabriel Bermúdez. Regazzo, especialitzat en repertori buf, diu que com a italià que arriba amb certes idees de com ha de ser l'obra troba la proposta de Pelly molt estimulant, encara que no permet descansar ni un segon. "Hi ha una tensió contínua", afirma. I diu que en escena fa en dues hores i mig el recorregut d'un home encara gallard i orgullós fins a un de més vell i, finalment, al nen que un dia va ser.