Diu Giovanni Antonini que aquelles revolucionàries Quatre estacions de Vivaldi que va gravar fa ja dues dècades amb el trencador Il Giardino Armonico li sonen ara "bastant clàssiques". Té raó: el ritme alat que incomodava el públic de la música culta, llavors tan acostumat al vernís romàntic dels enregistraments del segle XX, ja ha estat absorbit per molts altres conjunts barrocs que apliquen criteris historicistes. Aquesta és ara la tònica. Amb tot, les seves Quatre estacions nohanquedatambeltempsniamanerades ni academicistes, cosa que demostra que aquest milanès d'ulls clars i malenconiosos és un músic que manté el seu concepte interpretatiu en constant evolució. Amb ell, el moviment historicista de la música antiga deixava de vincularse a la contracultura hippy. Antonini era un punk, potser el primer punk del barroc italià, amb permís de Harnoncourt i Les quatre estacions que va gravar el 1977, o fins i tot amb permís de Reinhard Goebel. "Éscer tque hihaunatendènciaa tocar Vivaldi de manera cada vegadamésveloç,perònohihaunavisió de la seva música que en els últims anys m'hagi sorprès ni tampoc entusiasmat", comenta des de Milà a l'altre costat del telèfon, amb motiu del seu nou concert a L'Auditori. Divendres torna a la sala barcelonina amb Il Giardino Armonico i un programa cent per cent italià que inclou el famós Concerto per a violí Il Grosso Mogul de Vivaldi, que aquesta vegada recau en mans de la jove virtuosa austriacomoldava Patricia Kopatchinskaja. Una solista formada en el so clàssic però declara damentober taalb arrocd'Il Giardino. Perill. Virtuosisme = velocitat?

"Amb Vivaldi no es resumeix tot a anar més ràpid", al·lega el flautista i director. "Hi ha l'articulació, la retòrica..., i per a això no és necessària la velocitat sinó ser molt clar en el discurs, i ser més subtil. Anant més ràpid i fent més soroll no descobreixes res que no s'hagi fet ja". I segueix:"Engeneralvolemaprofundiren aquest art instrumental i crec que estem una mica perduts. Tendim a tocar-hototstaccato,sensegairearticulació, fins i tot quan parlem tendim a fer-ho ràpid, sense deixar que s'entenguin les paraules. El mateix succeeix amb la música, i és important poder escoltar les paraules. El repte és combinar tots aquests elements de teatralitat i de ritme però sense presses".

El programa de L'Auditori combina concerts de Vivaldi ­dos de corda i dos de flautí, amb Antonini de solista­ amb peces de coetanis del compositor venecià, com Sammartini i Geminiani, de qui sonarà el Concerto grosso La follia. Però a més incorpora obres d'italians del segle XX: de Giacinto Scelsi i Salvatore Sciarrino.

"Vivaldi era un gran investigador del seu instrument, buscava colors nous, altres efectes, i aquesta és una actitud que tenen Scelsi o Sciarrino dos-cents anys després. Només busco que la gentgau d eixi del amúsica, que la contemporània no sigui vista com una obligació desagradable", adverteix Antonini. Respecte a Il Grosso Mogul, apunta que és una peça de bravura, virtuosa, llarga, que mostra com Vivaldi tocava probablement improvisant sobre aquesta cadència. "No sabem el perquè del seu títol. Hi ha un famós diamant del segle XVIII amb aquest nom, i després hi ha l'exotisme que evocava llavors l'Extrem Orient.Ia que staésunamú sicaexòtica que de vegades sembla gypsy".