Cerca de notícies

Enquesta

I Jesús digué...

3/4/2004 |

 

Déu encarnat en música. És aquesta una bona definició per parlar de dues de les obres musicals més sublims de tots els temps, dues obres en les quals el seu autor va abocar la seva fe, la seva inspiració i la seva ciència. Però, en definitiva, són obres humanes i, per tant, subjectes a interpretació, debat, discussió i polèmica.
La teoria. A The Historical Performance of Music. An Introduction, Colin Lawson i Robin Stowell resumeixen de forma clara el debat sobre quines forces tenia Bach a la seva disposició per a les interpretacions de la Passió segons sant Mateu. Partint de la base que durant la Quaresma no es permetia cap tipus de música, és lògic suposar que tots els músics relacionats amb les quatre esglésies de Leipzig concentressin els seus esforços en la passió de Divendres Sant. Per alguns, Bach volia "certa opulència en el so", altres, com Ton Koopman, a partir d'una carta del kantor de Sant Tomàs al consell municipal de Leipzig, suggereixen un cor de 12 a 16 veus.
Joshua Rifkin va començar fa 20 anys a desmuntar amb arguments de pes aquestes concepcions. Analitzant l'organització de la música litúrgica al llarg d'un any en totes les esglésies de la ciutat alemanya, Rifkin creu que els efectius eren molt inferiors: una veu per part, com succeí en la interpretació de la Passió segons sant Mateu del 1736. Rifkin va aplicar les seves teories en una revolucionària gravació de la Missa en si menor i, més tard, Andrew Parrott seguiria les mateixes petjades d'un camí que ha conduït finalment a Paul McCreesh a interpretar la Passió segons sant Mateu amb un cor de vuit veus que, a més, exercien les funcions solístiques.
La pràctica. McCreesh ha dut als estudis de gravació la seva interpretació però, com sempre, és el cotó del directe el que no enganya. El dia 1, en el tradicional Concert de Setmana Santa de la Fundació La Caixa al Palau de la Música, el director britànic i els seus excel·lents Gabrieli Consort & Players van dur la teoria a la pràctica en una versió de la Passió fascinant. No estem pas en èpoques de dogmes absoluts, tancats, i per tant seria ridícul proclamar enfervoridament que ara només s'haurien de fer versions minimalistes (en una entrevista a la revista Diapason el mateix McCreesh afirmava que li agraden les versions de Herreweghe i Mengelberg, dos pols ben oposats), com sempre, es tracta d'aplicar amb rigor i coherència uns principis interpretatius, siguin uns o altres.
EL CAMÍ DE LA BELLESA
El principal blasme que es pot fer a McCreesh és la manca de sentit arquitectònic, de continuïtat en el discurs al llarg de la vasta partitura. La seva direcció potenciava més la creació de vinyetes aïllades servides per una plasticitat en el tractament del so que arribava en molts casos abans al pur preciocisme que a la traducció del drama de la mort de Crist. Es pot al·legar també que els colors tornasolats, les polides i vellutades superfícies, sense arestes ni cantells, que oferia McCreesh no arribaven sempre al moll de l'os de l'espiritualitat bachiana, no obstant, el cronista pocs cops (mai?) s'ha trobat amb una Passió tan bella, en tots els sentits. I la bellesa pot ser un camí per arribar a Déu.
Sense estar al capdamunt de la divisió d'honor de les formacions historicistes, els instrumentistes dels Gabrieli van seguir amb precisió les indicacions -més balletístiques que directorials- del seu fundador, que, amb encert, no va fer el numeret de conduir també els recitatius o les àries amb pocs instruments acompanyants. Els oboès no sempre van ajustar bé l'afinació, però la rusticitat del seu so es complementava amb unes esplèndides flautes, Oliver Webber va lluir-se en la part de violí d'"Erbarme dich", i la gambista Reiko Ichise va estar simplement excepcional, amb un so ric i una fantàstica llibertat, gairebé improvisatòria, en el fraseig.
Queda, esclar, el capítol vocal. Es va trobar a faltar un so més potent en aquest cor minimalista? En absolut. El tempestuós "Sind Blitze, sind Donner", després del seràfic duo de soprano i contratenor, o les furioses peticions de crucifixió, van tenir l'impacte requerit, el fervor del creient manifestat en els corals va ser sempre evident i, si bé en el monumental cor inicial l'orella encara s'estava ajustant al canvi radical de perspectiva sonora, la deploració final va ser no una manifestació de dolor còsmic, sinó el commovedor punt d'arribada d'un drama íntim i, no per això, menys universal.
Individualment, els cantants també van excel·lir, començant per un Evangelista de mesurada expressivitat, Joseph Cornwell, a qui se li va girar feina extra. Peter Harvey va ser el més noble dels Jesús, amb un legato immarcescible quan demana als deixebles que beguin la seva sang i un "Mache dir" primorós (confessem-ho, el cronista té especial debilitat per aquesta ària). L'altre baix de la jornada va mostrar una veu més rude, mentre que el tenor James Oxley va protagonitzar un tens "Geduld!". Les dues sopranos pertanyen a l'escola britànica de veus angelicals, Mhairi Lawson amb un delicat "Aus Liebe" i Julia Gooding amb un emotiu "Blute nur" com a punts destacats, al costat de la correcta contralt Diana Moore. Posats a destacar un nom, el del contratenor Daniel Taylor: veu preciosa i tècnica impecable que van lluir en la concentrada emoció amb què va traduir àries com "Buss und Reu" i un "Erbarme dich" que va ser un dels grans moments de la vetllada.
UN ALTRE SANT
Menys és més: aquesta sembla la divisa de McCreesh. En cert sentit, també va ser la de Paul Goodwin en la Passió segons sant Joan que va dirigir el dia 31 a l'Auditori -reflexió paral·lela, la sala no té l'acústica més apropiada per als grups historicistes, que semblen una mica perduts-, dins del cicle Ibercàmera. Cert, les dimensions i característiques de les dues Passions són ben diferents, però Goodwin sí que va saber mantenir en tot moment la gran línia dramàtica que travessa la partitura, sense efectes histriònics ni gestos inútils, amb una sobrietat que no s'hauria de confondre amb neutralitat o asèpsia. Al seu favor hi jugava una orquestra sòlida i un cor exemplar (17 veus) com són The Academy of Ancient Music. En particular el grup vocal va saber diferenciar bé, a indicació del seu director, el caràcter de cada coral (McCreesh va ser menys variat en aquest sentit).
Goodwin, tanmateix, tenia un aliat encara més transcendental, el portentós Evangelista de Rufus Müller. Amb una naturalitat i una senzillesa desarmants (i cantant de memòria!), el tenor va ser el guia perfecte per a la història més gran mai contada: les lacerants llàgrimes de Pere després de les tres negacions, la tendresa quan Jesús veu la seva mare al peu de la creu, sobretot el darrer sospir de Crist, en què Müller ens va posar un nus a la gola. Impressionant. L'equip de cantants de Goodwin combinava noms veterans -Michael George com un Jesús que no dubtava a plantar cara als seus interrogadors, una adequada Nancy Argenta, un irregular Michael Chance- amb intèrprets més joves -preferible el baix Andrew Foster-Williams, amb un balsàmic "Mein teurer Heiland", que el només correcte tenor Mark Wilde-. Sense sang ni vísceres a la Mel Gibson, Goodwin i McCreesh ens van recordar com Bach va aconseguir mostrar de la forma més corprenedora la passió i mort de Jesucrist.

Xavier Cester
Avui