El prolífic músic anglès John Eliot Gardiner (1943), versàtil i aclamat director i fundador del Monteverdi Choir, l'English Baroque So­loist i l'Orchestre Révolutionnaire et Romantique, va estar marcat per Bach des que va néixer. Ho explica molt bé al documentat assaig La música en el castillo del cielo. Un retrato de Johann Sebastian Bach que acaba d'aparèixer en castellà editat per Acantilado.

El retrat de l'artista -un dels dos únics autentificats que hi ha- estava penjat a casa dels seus pares, que el guardaven com a favor al seu propietari. La mirada seriosa d'aquella efígie sempre li va produir cert temor. Després, al descobrir la música del compositor alemany als 9 anys, va deixar de quadrar-li aquell aspecte cerimoniós del llenç amb l'esperit alegre dels seus motets, els seus concerts de violí i els concerts de Brandenburg. Des d'aleshores el seu interès pel mestre del contrapunt l'ha portat a bussejar en les seves obres i a dedicar-li gran part de la seva vida, especialment després d'interpretar totes les seves cantates l'any 2000, que va gravar en directe en 27 volums. En aquest llibre plasma tota aquella aventura, i ho conjuga amb un rigorós acostament històric.

«Escriure sobre música és com voler atrapar sorra amb la mà, una bogeria. Costa molt trobar el matís, la paraula precisa», va reconèixer ahir Gardiner, que va publicar la seva obra després de 12 anys de dedicació. «No és un llibre per a erudits i musicòlegs, encara que espero que el puguin disfrutar», va afegir hores abans de presentar-lo en el cicle de converses de la Fundació Catalunya-La Pedrera. «L'he escrit per descobrir més sobre un tema que m'apassiona: la figura de Bach, l'home i el compositor». La música en el castillo del cielo combina dades històriques amb la seva experiència personal. Fins i tot hi inclou una detallada anàlisi d'aquell quadre que tant el va marcar de petit i que aviat, gràcies a Gardiner i al filantrop William H. Scheide, el seu últim propietari, retornarà a Leipzig, on es va pintar el 1749. El llenç serà penjat a les parets del Museu dedicat a Bach, seu també de l'arxiu del compositor que dirigeix Gardiner des de fa un any. «Aquesta pintura mostra per mi la doble faceta de Bach. Per un costat, el músic exigent i l'home autoritari es reflecteix en els ulls i el front, però si mires del nas en avall veus la seva altra faceta, la de pedagog, pare d'una vintena de fills i bon vivant», diu qui en el pròleg del seu llibre afirma: «Bach, l'home, era, rotundament, qualsevol cosa menys un sòmines».

«Volia desmitificar la imatge que tenim d'ell, destruir aquella idea petrificada d'algú amb perruca». Ha reconstruït la seva figura a base de les «escasses proves documentals que hi ha» com «les cartes en què mostrava els seus conflictes amb el poder». A falta de documents personals s'ha deixat guiar pel context històric i per la seva música, i s'ha centrat en la que coneix més bé: cantates, motets, passions i misses. «La fricció entre la paraula i la música ens diu molt sobre Bach, capaç de crear a vegades aquella perfecta empatia entre totes dues i, en d'altres ocasions, just al contrari», comenta el director. «Bach, com Martí Luter, va ser un rebel i un radical».

El seu particular «pelegrinatge», interpretant totes les seves cantates coincidint amb el 250è aniversari de la mort del compositor, li va servir per ficar-se en la seva pell. Mentre rememorava el que Bach va fer en vida -encara que sense haver de compondre una cosa nova cada setmana sinó tan sols interpretar-la- Gardiner va prendre notes que han sigut molt útils a l'hora de plasmar la seva obsessió en aquesta obra de 900 pàgines. Però tot i així no ha aconseguit revelar tots els enigmes: «Els seus pensaments com a músic queden molt clars en les seves obres, però com a compositor és inabastable».