Els que s'avorreixin en els concerts d'orgue ho haurien de provar amb els que ofereix el revolucionari Cameron Carpenter (Pennsilvània, 1981). Només s'ha de posar el seu nom a Youtube per flipar amb la diferència abismal entre aquest músic nord-americà i la resta dels seus col·legues. Per a uns és un exhibicionista; altres, com el director de la Filharmònica de Berlín, Simon Rattle, l'admiren i programen amb regularitat.

Aquesta singular estrella, que va estudiar a la prestigiosa Julliard

School i va ser nominat al Grammy, és una rara avis. Intenta convertir cada actuació en una cosa única; per això no s'atreveix ni a vaticinar què interpretarà aquesta nit al Palau de la Música, en el seu debut a Catalunya, encara que mirarà de complaure els programadors, que van anunciar obres de Bach i Liszt. «Com que no conec l'instrument

-va dir, acabat d'arribar a Barcelona-,

no en puc opinar ni dir què tocaré. Els orgues són com les persones. Cada un té una personalitat. Intentaré complaure el suggeriment fet en el programa, però no prometo res», explica pendent de posar a prova l'instrument de tubs que presideix l'escenari del Palau des de 1908, una màquina alemanya de la casa Walcker que durant anys va estar oblidat, fins que va tornar a funcionar el 2003 després de ser restaurat. «Un artista no pot deure només respecte a la tradició, sinó redefinir-la, crear-ne una de nova», va declarar.

Carpenter és un autèntic espectacle quan s'asseu al teclat per la intensitat de la seva interpretació i la rapidesa amb què els seus peus i les seves mans ballen sobre els pedals i les tecles. El súmmum arriba quan ofereix espectacles amb l'orgue digital portàtil que va contribuir a dissenyar. Porta molts sons emmagatzemats dels seus orgues de tubs favorits, però també mostres d'orgues elèctrics com el Hammond, utilitzat en el jazz i el rock. Carpenter va recomanar als responsables de l'Auditori no perdre el temps construint un orgue a l'antiga per cobrir aquest forat enorme que hi ha a l'escenari, sinó apostar per un model de nova generació. «S'estalviaran diversos milions i l'utilitzaran molt més perquè podrà fer des d'obres de repertori fins a jazz i música de cine».

Històricament, l'orgue ha sigut considerat un instrument místic, relacionat amb l'infinit. Per ell que és ateu, restringir l'instrument a l'ús religiós és tan absurd com criticar-ne l'evolució. La defensa a ultrança. «Aquest instrument ha estat en l'avantguarda tecnològica musical. Fins a la invenció del telèfon va ser la màquina més sofisticada creada per l'home». Per això no entén que, si durant segles els orgues s'han construït i s'han adaptat a qui hi produïa música, avui es gira l'esquena en el sector al nou model amb què Carpenter predica el seu evangeli. «Diuen que l'orgue està en crisi ».

«Un problema d'egos»

Segons la seva opinió, l'actitud dels músics davant l'orgue és el problema. «La por i el respecte que produeix fa que tots s'hi adaptin sense veure la necessitat de fer-lo evolucionar». Això, sumat al fet que «en la institució de la clàssica sempre hi ha hagut un problema d'egos, en el qual m'incloc», explica el moment crucial en què està. «¿Com es pot dir que el que és important en els concerts és la qualitat del públic i no la quantitat, com va dir un prestigiós organista? La música és un negoci i sempre ho ha sigut», va recordar aquest organista punk sense pèls a la llengua.