Cerca de notícies

Enquesta

Entrevista a Sira Hernández, pianista

6/5/2015 |

 

Sira Hernández: 'Mompou ha assolit una projecció molt positiva perquè crec que tothom s'està adonant del seu extraordinari nivell com a compositor'.

La pianista Sira Hernández ha editat recentment el seu treball discogràfic dedicat a la Música callada de Mompou. La discogràfica encarregada ha estat Solfa Recordings que és un dels diversos segells catalans que sense un catàleg profús ofereix reclams d’interès pel repertori –diverses recuperacions simfòniques de música catalana- o pels intèrprets –com és el cas-. Entrevistem a Sira Hernández que ens acostarà al seu darrer treball i opinarà a l’entorn del panorama musical català.

Després d’un recorregut discogràfic no molt extens però si qualitatiu que ha inclòs des de Bach a Albéniz passant per nocturns del Romanticisme, hem d’entendre que el seu Mompou segueix una línia natural en el seu devenir pianístic?

La Música callada de Mompou és una partitura que feia molt de temps que desitjava treballar i profunditzar en ella. Segurament el treball amb nocturns de Satie, Fauré, Britten, Blancafort i Balsach em van conduir a prendre la decisió d’abordar i imbuir-me d’aquesta música.

Vostè ha mantingut una relació fluïda amb segells com La mà de Guido i Columna Música que han editat bona part dels seus treballs discogràfics. Com és que l’editora de la seva Música callada ha estat Solfa Recording?

M’ho van plantejar des de Solfa. En aquesta ocasió en Josep Pasqual i Lluís Soler m’ho van oferir ja que volien encetar una nova línea de enregistraments amb intèrprets autòctons amb cert recorregut. Jo estava treballant aquesta obra per un recital i La mà de Guido l’acabava de enregistrar recentment.

Quin és el seu posicionament davant les correccions i adulteracions que la tecnologia permet fer amb els enregistraments?

A mi personalment m’agraden els enregistraments que donin sensació de directe, encara que tinguin alguna imperfecció, tot i que és molt lloable i útil tenir l’oportunitat de corregir quelcom que realment no agradi.

Quan temps va tardar en enregistrar els quatre llibres?

L’enregistrament es va fer en dia. L’endemà vam captar alguna presa més de seguretat i per a tenir fons. Però el primer dia va sortir força satisfactòriament.

Creu que Mompou està vivint una major projecció els darrers anys?

Sens dubte. Darrerament Mompou ha assolit una projecció molt positiva per què crec que tothom s’està adonant de l’extraordinari nivell com a compositor. Els gustos dels oients i els programadors també han evolucionat més.

Mompou, i especialment la Música callada, només és abordable des de la maduresa?

Sí. Crec que aquesta obra en particular es pot entendre en tota la seva complexitat només des de la maduresa i l’experiència tant musical com vital. Cal una introspecció i autoconeixement en un mateix i en el propi fenomen sonor que només es dóna amb el treball i amb els anys.

Quina creu que és la clau per abordar l’obra? 

Crec que l’ intèrpret i també l’oient s’hi ha d’acostar des d’una certa innocència, amb molta sinceritat, des d’una actitud molt virginal. Cal cercar l’autenticitat sonora, rítmica i tímbrica des de l’interior del so mateix.

Clara Janés ha escrit les notes del disc...

...sí. Realment va ser un luxe poder comptar amb la seva col·laboració. Havíem ofert un recital juntes amb aquest programa: ella llegia San Juan de la Cruz i jo interpretava, és clar, des del piano. Per cert, el proper 5 de juny repetirem l’experiència a Barcelona dins un cicle organitzat per la UPF.

Se sent ben valorada per la crítica en general?

La crítica sempre m’ha tractat bé  i n’estic molt agraïda. Crec que tots a la seva manera han apreciat una especial profunditat en les meves interpretacions i la necessitat que sento de transmetre amb transparència la música.

Permeti’m ser agosarat. Com definiria la seva interpretació?

No em pertoca a mi jutjar la meva interpretació. En tot cas puc parlar de la meva disposició a l’hora de interpretar. Intento ser el màxim de sincera amb mi mateixa i amb el que sento quan llegeixo la música que tinc al davant. La tècnica està al servei de la música, mai és un element per lluir-se. Quan menys es noti, millor. Hem de ser canal d’allò que toquem.

 

Li ho pregunto d’una altra manera. De qui se sent hereva com a pianista?

Com a pianista em sento hereva de la escola italiana on vaig estudiar la carrera, la d’ Arturo Benedetti Michelangeli. És l’escola pianística on vaig aprendre. Aquí, naturalment, em sento hereva de les lliçons i les maneres d’Alicia de Larrocha. Tampoc puc oblidar-me de Richter, Rubinstein, Arrau, Ashkenazy o Maria Joao Pires, per citar els més grans. Sempre se n’aprèn d’ells.

Com veu el panorama musical català actual? I el pianístic en concret?

Força bé. Està ple de gent amb talent que ha treballat i treballa força. Pianísticament crec que estem en un molt bon moment.

Personalment em va agradar molt el seu “Albéniz abans d’Albéniz” per a La mà de Guido. Més enllà dels mèrits artístics cobria un buit discogràfic significatiu. Està treballant en algun projecte semblant? Granados potser?

Moltes gràcies, va ser un plaer endinsar-me en aquest Albéniz tant poc conegut i oferir-ho al públic. Actualment estic treballant en diversos programes. I, sí, un d’ells gira al voltant de Granados.

Albert Ferrer i Flamarich
Catclàssics