Faltava només un mes perquè esclatés la Gran Guerra quan fa un segle l’Orfeó Català va fer una excursió artística a París i Londres. Els cantaires van oferir tresconcertsalRoyalAlbertHallde la capital britànica (ni tan sols no existia el Barbican Center) que van constituir una veritable fita per al conjuntcoral.comun “ exèrcitdela pàtria ”, en paraules de Lluís Millet, l’Orfeó proclamava la cultura artísticacatalanaalgranmóncivilitzat. I el seu mèrit residia en ser un instrument desconegut en aquell temps: una gran massa de veus blanques del cant líric que desenvolupaven l’activitat en sales de concert i no en esglésies, i que tant recuperaven polifonies antigues com interpretaven composicions noves, creades expressament. La seva sonoritat i originalitat van fascinar aquella Europa en la qual el mateix Richard Strauss assistia als concerts i, si era el cas, feia arribar les seves felicitacions...com així va ser.

Doncs bé, com si no haguessin passat cent anys, l’Orfeó Català ara està disposat a recuperar aquell esperit complint amb el pla de sortides internacionals per posicionarse a escala planetària. Va començar el 2013, debutant al Konzerthaus de Viena; després va actuar al Gulbenkian de Lisboa; més tard al Théatre des Champs-Elysées, i ara al Royal Festival Hall de Londres, on aquest cap de setmana ha contribuït a una vibrant interpretació de la Missa glagolítica de Janácek. Bravo! Hi havia molt de guanyat per endavant: percomençar, lasevanoera una actuació aïllada en una sala londinenca, sinó que s’integrava dins la temporada de la London Philharmonic Orchestra, formació resident en aquesta moderna sala (del 1951) i que està entre les principals de la capital britànica. La London Philnohatingutcapinconvenienta avenir-se a un quid pro quo amb el Palau: veniuatocaraBarcelona, però acolliu també els nostres cors a la vostra seu.

Segon, perquè l’exòtica peça de Janácek que rubricava el programa – res a veure amb el repertori postromàntic simfònic coral – no podia haver trobat un matalàs millor a la vista i a l’oïda, amb aquest magnífic orgue que s’estén amb tots els registresalavista, enl’escenari delRoyal Festival Hall. I tercer, per l’habilitat amb què les 92 veus desplaçades a Londres (Cor de Cambra i Orfeó) es van integrar en un parell d’assajos amb les del centenar llarg del London Philharmonic Choir.

Els cantaires broden la ‘ Missa glagolítica’de Janácek al Royal Festival Hall amb la London Philharmonic

Especialment en una obra plena d’experimentacions tímbriques i canvis harmònics, una missa que exigeix bravura i reflexos i que, com bé diu Josep Vila, director de l’Orfeó, està plena de dificultats que només poden ser servides en un plat de luxe i per una orquestra de primer nivell.

Amb un ferm aplaudiment – més intens per a l’organista Catherine Edwards – concloïa la vetllada de la London Philharmonic, dirigida aquesta vegada pel txec Tomas Netopil – nascut per fer Janacek – i seguida des de la platea per Vladímir Jurowsky, el titular de la formació.

L’aventura no havia fet més que començar, ja que a l’Orfeó l’esperava una segona actuació, una matiné de diumenge al Cadogan Hall, aquest cop a soles i amb la sempre voluntariosa intenció de mostrar el repertori coral català: El cant de les estrelles que Granados va compondre per a l’Orfeó Català; el Glòria a DéuambquèconclouElpessebrede Pau Casals, més peces de Josep Reig, Toldrà, Montsalvatge o el mateix Josep Vila, que si no creu en Déu bé ho sembla assistint al parell de peces sacres que va mostrar (millor compositor que director?)... i a les quals va seguir l’insòlit Le cri des bergers de Bernat Vivancos, un crit de solitud que es va expandir més enllà de les vidrieres d’aquesta antiga església cristiana que és el Cadogan.

Llàstima que la marató que creuava Londres ahir restés públic, tot i que tampoc no sembla que la publicitat hagi estat l’adequada. Els pocs britànics que hi van acudir eren fidels seguidors del repertori coral –“ ens ha encantat, vertaderament ”– o havien viatjat feia poc a Barcelona, ergo... Alguns estaven tant en el seu paper que no van dubtar a emular el públic català, dempeus durant El cant de la senyera.

La marató londinenca resta públic a l’actuació al Cadogan Hall, però el repertori català atreu alguns britànics

Esclar que l’emoció més gran es va viure just després, amb una radiant actuació al St. George’s Day que la delegació catalana a Londres celebra al Borough Market. El cant dels ocells i El cant de la senyera van aixecar passions entre els emigrats. Catalunya ferida.