Mark Padmore (Londres, 1961) brilla amb llum pròpia en l’escena coral i del lied. És l’evangelista per excel · lència, l’elegit per a les grans passionsdeBach – vaparticiparen la de Segons sant Mateu de Simon Ratlle i la Filharmònica de Berlín, amb versió escenogràfica de Peter Sellars –, jaqueel que el mouésexplicar una història, captar l’atenció del públic, ficar-se sota la seva pell. I això és una cosa que vol aconseguir també amb els tres grans cicles de lieder de Schubert amb què aquest diumenge arrenca – amb La bella molinera – una presència continuada al Palau, acompanyat del pianista britànic Paul Lewis. Ja fa temps que toquen aquest repertori, l’han gravat, revisitat, dut a Tòquio i ara a Nova York... “ Schubert parla des del cor, el seu Vinterreise és una experièn ciaíntimai personal, més llarga que una missa o que una pel · lícula ”, diu el tenor a l’altra banda del fil telefònic. “ Crec que al Palau podem crear una atmosfera on la gent pugui entendre el sentit d’aquestes cançons”.

Explica Padmore que l’experiència amb Sellars li va permetre tractar Bach com un contemporani...“ Jo havia crescut amb Bach, amb la música antiga i els instruments originals, però aquesta posada en escena canviava totalment la percepció de comhavia de ser escoltat, feia arribar la seva música com una cosa urgent i rellevant. Em preocupa que no arribem d’aquesta manera al públic, que ja té una edat. Cal parlar més als nens, els estudiants i la gent de tots els estrats socials”.

El tenor ha deixat enrere el seu pas rutilant per Les Arts Flourissants juntament amb William Christie, de qui, afirma, va aprendre molt, “ però ara el meu repertori ha canviat: dramàticament, el barroc francès em resulta frustrant, molt estilitzat i allunyat de l’esperit. Molt divertiment i poca substància, és a dir, poc Racine i massa Rameau”. Sense deixar de tornar aBach, Padmore s’haobert a la música contemporània, peces escrites per a ell que procura introduir als seus concerts. “ Hi ha d’haver una relació continuada amb la música nova, igual com les galeries tenen amb l’art contemporani ”, diu el magnètic tenor, de veusen sibletoti que no moltgran.

Mai no l’ha temptat convertirse en un divo de l’òpera ? “ Aquest repertori no és per a mi, per la manera en què m’involucro en el text no encaixo a Puccini o Wagner”.

On sí que va estar còmode va ser a Billy Budd de Britten, al qual tornaràel 2017 amb Writtenonskin, a la Royal Opera House, perquè “ sóc un animal d’escena”.