Per què s’interpreta més sovint La Passió segons sant Mateu que La Passió segons sant Joan ?

Perquè és més popular. Jo l’he feta el doble de vegades, també perquè és més espectacular, més romàntica. La de sant Joan és bella i potent, però més sòbria; les seves àries són més austeres i per alguna raó els directors se senten més actius amb la primera, ja que la de sant Joan ja té una cohesió, està més organitzada.

Que opina de la teoria que Bach nomes utilitzava cors petits, un debat que'va iniciar Joshua Rifkin als vuitanta amb una Missa en si menor que va obrir la caixa dels trons?

Hi ha un vell de-bat, sobre aixo. Alguns diuen que aquestes misses i passions haurien de ser cantades per una sola veu en lloc d'un cor, cosa que no te sentit, segons altres musicolegs de Leipzig. Tambe hi ha els que pen-sen que les can-tates de Bach haurien de tenir tres sopranos, tres alts, tres tenors, tres bai-xos... pero si ens fixem en el peri-ode en que Bach escriu les passions veiem que la de sant Joan la feia nomes en una esglesia... Pots fer-la fins i tot amb un grup de set. Nosaltres venim amb un grup de cinc o sis. Depen: si tens una catedral enorme es millor que no ho facis, pero en un auditori modern...

Fa mig segle que interpreta aquesta Passió. Què ha canviat en la seva manera de fer-la ?

Tinc 67 anys i la dirigeixo des dels 17, si. Vaigtenir la sort en lameva jo-ventut de coneixer i treballar amb Nikolaus Harnoncourt: allo va ser determinant. Vaig poder formar part de la gent que als anys setanta tocava d'aquesta manera, segons criteris historics, i des d'aleshores he dirigit aquesta pega molts cops i l'he gravada en dues ocasions (tres la de sant Mateu). I despres he fet tot el repertori occidental de Schumann, Brahms, Mahler. Quan tens tota aquesta experiencia de vida es com tornar sobre Dostoievski des-pres d'haver-lo llegit de jove: no el llegeixes igual. Passa el mateix amb la musica; en tots els meus concerts projecto aquesta experiencia. I la veritat es que com mes dirigeixo menys penso que l'estic encertant. Era molt mes dogmatic als vint anys, tot i que espero que el meu en-tusiasme continui sent el mateix. De fet, podriem cantar-la sense as-sajar, pero tot i aixi assagem.

Com canvien els criteris històrics a l’hora de cantar Bach i després Brahms o Mahler ?

Tant el so dels instruments com el de les veus es diferent. La qualitat arquitectonica es molt mes central en la musica antiga que en el roman-ticisme, que esta molt mes enfocat als sentiments, encara que la bona musica, com la de Mahler, les com-bina totes dues. Es dificil de dir-ho en paraules, pero diguem que els sons han d'encaixar. Les cantates, per exemple: hi ha cantates que les faig amb sopranos i nens. Quan jo era nen les feiem amb 17 nens, pero ara a Belgica o Alemanya ja no hi ha nens que puguin cantar-la. Es com el tennis: necessites una base àmplia per tenir alguns jugadors bons.

Les bases de la piràmide han desaparegut i ja no tinc nens, així que ho faig amb noies joves.

Tant ha perdut, la tradició ?

Entre els 8 i els 18 vaig estar en un col-legi jesui'ta: anavem a missa ca-da dia, cantavem i assajavem diaria-ment. Aixo ha desaparegut: estem parlant de musicareligiosa i avui les esglesies son buides. A Holanda es diferent amb el protestantisme. I tambe a l'Est, on amb el comunisme aquesta musica es va vincular al folklore i no a l'Esglesia.

Vostè va fer psiquiatria i la va deixar per la música...

Em resultava atractiu d'estudiar-ne, pero no te res aveure amb lamu-sica: la psiquiatria va de gent malal-ta, i la musica, de gent sana. I a mes els compositors son gent mental-ment mes rica que la majoria. La psiquiatrianomes t'ajuda, com en el meu cas, a l'hora de dirigir conjunts.

Sent flamenc i viatjant per tot Europa, com veu l’encaix de les nacionalitats històriques ?

Es una riquesa. El tema es no perdre la qualitat de cadascu i alhora tenir una Europa integrada. Em sento molt europeu: no soc nacionalista en el mal sentit. D'altra banda, la connexio de la nostra cultura amb Espanya es molt forta. Tot i tenir el frances comallenguamare, em sento mes a casa a Espanya que a Paris, i es perque tenim alguna cosa en co-mu... en la manera com la gent es va veure envoltada per l'aristocracia i va intentar escapar-se de l'Estat a traves del surrealisme. A mes he conviscut cinc anys amb una sud-americana amb qui parlava en espa-nyol, i he treballat molt aBarcelona, en el cicle de La Caixa. Llastima: abans de la crisi feia un alt percentatge de concerts a Barcelona.