Agenda
Notícies
S'ha de valorar l'esforç que està fent el Gran Teatre del Liceu al programar Der Ring des Nibelungen tot començant-lo el 2013, l'any del bicentenari de compositor. De la mateixa manera, també cal dir que programar un títol per temporada fa que Der Ring s'allargui massa i que es perdi la connexió entre les obres, sobretot entre el públic menys wagnerià. Tindria sentit si es tractés d'una nova producció però no és el cas, ja la que es veu al Liceu va ser concebuda per Robert Carsen per a l'Òpera de Colònia i vista d'any en any també perd una mica la connexió dramàtica que Carsen de manera detallista ha teixit entre les òperes. Així, cal tenir força memòria per recordar que les pomes que ara -a Siegfried- rodolen pel terra del Walhalla són les que Freia guardava curosa a la seva maleta a Das Rheingold i decoraven un fruiter sobre la taula del Walhala a Die Walküre, també costa recordar com era el Walhalla a Das Rheingold i Die Walküre abans que el desmantellessin, doncs a Siegfried, Wotan ja té tots els mobles empaquetats davant de la guerra / revolució que sembla que s'esdevindrà a Götterdämmerung. Així, Carsen explica amb una precisió absoluta la Tetralogia a través de la degradació mediambiental -i també humana- de la Terra. Tot i que hi ha detalls que potser són una mica excessius, com una Erda criada dels senyors al Walhalla o les filles del Rhin de Das Rheingold vivint a un abocador, en general guanyen els aspectes positius d'aquest Anell que s'explica de manera estupenda.
En l'àmbit vocal es confirma el que ja es va poder sentir a Die Walküre: Albert Dohmen és un Wotan d'una categoria absoluta, vocalment poderós i capaç de donar aquell toc d'humanitat necessari a Wotan, especialment aquí que descendeix del Walhalla per ser Der Wanderer, el caminant errant que intenta solucionar els seus errors de déu. Iréne Theorin és una gran soprano dramàtica i aquí continua sent una perfecta Brunnhilde, tot i que si a Die Walküre vam poder gaudir d'ella generosament, aquí Wagner la reserva pel llarg duo final amb Siegfried. Ewa Podlés té encara unes capacitats vocals bones i una profunditat en la veu que és ideal per al rol d'Erda. Magnífic Mime el de Peter Bronder tot movent-se fastigosament per l'escenari i amb bon nivell l'Alberich de Jochen Schmeckenbecher. Completen el cast uns solvents Andreas Hörl com a Fafner i Cristina Toledo com a ocell del bosc.
L'anunciat Lance Ryan com a Siegfried del primer cast va ser substituït, la nit de l'estrena, pel del segon cast Stefan Vinke. El tenor mostrà una admirable resistència doncs no donà símptomes de fatiga evident. Tot i que va sortir airós de la interpretació del rol -això ja és molt quan es parla de Siegfried- i que es tracta d'una veu de pes i envergadura, el tenor no va fer gala d'un timbre especialment atractiu.
La direcció musical de Josep Pons no es pot dir que sigui sofisticada, tot i així costa justificar l'esbroncada que va rebre el director quan va aparèixer a l'escenari i que suposo deu tenir més a veure amb el record de la direcció que va fer de Die Walküre la temporada passada i que sí que no era acceptable. En aquesta ocasió cal reconèixer el bon rendiment de l'orquestra del Liceu.
Aquesta tercera òpera de la Tetralogia apuja el nivell tant musical com escènic de la primera jornada i del pròleg de la mateixa i ens omple d'esperança de cara a l'última i demolidora jornada que tindrà lloc la temporada que ve amb Götterdämmerung. Què no decaigui!
