Iva passar un àngel, que es diu Arvo Pärt. Van ser tot just 22 hores a Barcelona, però prou perquè el pare del minimalisme sacre, el compositor contemporani que amb més encert ha aconseguit connectar amb el públic, deixés una mica de la seva aura i la seva extraordinària humanitat. Personatge tímid, de sentiments profunds i necessitat de recolliment, l’antítesi de la vanitat i l’artifici, caminava divendres a la nit camuflat amb una gorra cap a Santa Maria del Pi, la basílica on el Palau de la Música li tenia preparat el primer dels tres concerts amb els que aquest cap de setmana celebra el seu 80è aniversari (que serà l’11 de setembre).

Venia acompanyat d’un amic, el mestre Jordi Savall, amb qui es professen admiració mútua, i l’esperava, frisós, un públic divers. El seu art va atreure ànimes com la de l’escriptor Jaume Cabré. O l’artista Jaume Plensa, amb qui després compartiria sopar. El magnífic Latvian Radio Choir protagonitzaria una nit màgica amb les commovedores peces corals de Pärt i del català Bernat Vivancos.

Al matí següent, els cors de l’Orfeó Català i el Cor de Cambra tindrien el privilegi d’assajar en presència del mestre, que va fer la seva entrada a la sala de concerts del Palau balancejant la seva figura fràgil i quixotesca al so d’una de les seves peces per a cor femení a cappella. S’estava preparant el programa que avui se sentirà a Santa Maria del Pi (17.30 h), amb incunables com ara Salve Regina per a cor i orgue (2001), o cançons infantils que va compondre de jove, als anys cinquanta, quan faltaven més de dues dècades perquè abandonés l’Estònia soviètica i es refugiés primer a Viena i després a Berlín. Allà va residir bona part de la seva vida, fins que fa una dècada va decidir tornar al seu país. En ple bosc, allunyat de la població, viu ara amb la seva esposa, aquest compositor de l’intangible que ahir l’encertava de ple amb les seves indicacions als cantaires.

“ M’ha fet plorar quan ens ensenyava com calia cantar gronxant el nen Jesús a coll ”, confessava Assumpta Cumí, del Cor de Cambra.

Succeïa a Nunc dimittis (2001).

Però l’apoteosi arribaria amb el Da pacem Domine, que va compondre per encàrrec de Savall per al Fòrum. “ Em va dir que no estava inspirat, no sabia si podria fer-ho – recorda Savall –, però va succeir la desgràcia de l’11-M, em va veure per televisió a la gran manifestació de plaça Catalunya tocant El cant dels ocells i va quedar impressionat. Això era un divendres i diumenge arribava per fax la seva partitura”.

Pärt va fer una immersió ahir al seu Da pacem Domine quan Josep Vila va dispersar els seus cors per l’escenari i la platea. Assegut en un esglaó entre les 160 veus, amb el rostre entre les mans, es va amarar com un ocellet de la seva pròpia mística... “ Tinc la sensació que ha cantat un país sencer ”, va dir al final. “ Va ser escrita a 3.000 quilòmetres i ara es canta aquí... sembla que no som tan lluny”. I desconcertat, va preguntar: “ Qui és el cap de tot això ?” I es va fondre en una abraçada amb Joan Oller.

“ N’he après molt sent aquí”.